Crònic@ d'un temps

SIBERIANA

2012-02-08T20:00:00.000-08:00

photo credit: Máximo Ciotta via photopin cc

El fred que ha travessat mitja Àsia i tota Europa per arribar fins aquí impacta sobre el seu rostre com una daga freda. I té la sensació que la cara se li talla en mil trossos que no podrà recuperar mai. Té l'enyor de la neu, però en aquesta maleïda ciutat només fa fred. I s'amaga sota l'abric, com una manta gruixuda d'hivern. Però el fred que porta el vestit de l'humitat ja li ha entrat ben endins, i ara ja no el pot fer sortir. Ni amb una invocació dels déus polars podria matar aquell esperit maligne.

La caminada és llarga i el sol ja se'n va. Està sol al carrer desert. I creu que no podrà arribar, que les cames ja no li responen. Per això entra a una taverna i demana alguna beguda d'aigua bullint. Acarona la tassa amb les dues mans. Allò el reconforta: no li cal ni beure. I el caliu del local. I l'escalfor de la gent. I la conversa intrascendent del cambrer. Amb el guant que encara no s'ha tret treu el baf del vidre de la finestra. Cau, tímit i lent, el primer floc de neu.

TREN TRANSCATALÀ

2012-02-04T03:47:00.000-08:00

photo credit: Zyllan via photopin cc

Des que vaig sentir la cançó d'Els Amics de les Arts, la meua il·lusió és anar en un tren transiberià. Però avui he confirmat que m'hauré de conformar amb un transcatalà exprés creuant la #siberiana2012, que, per cert, al final no ha estat per a tant -de moment-. No he travessat el país nevat. Ni m'he pogut fer amic del conductor, que és un home innaccessible, cansat, monòton i solitari. Només m'he pogut creuar amb el revisor, però qui s'atreveix a fer-los broma a aquesta gent amb cara de pomes agres? I sí, he fet pipí, a l'estació de Sants, però he hagut de fer deu minuts de cua i no s'ha convetit en glaç: només sortita fum. Què us esperàveu? "País de paisatge hipotecat, venut a la divina providència." "Al meu país..." la neu no sap nevar i els trens no saben anar. Que face fred, però que no gele la taronja.

QUÈ FEM?

2012-01-25T08:20:00.000-08:00

photo credit: jeici1 via photopin cc

Ens passem la vida parlant, criticant, acusant, demanant, esperant, assenyalant amb el dit... Perquè tot va malament, cada dia pitjor i més ara amb la crisi. Tot això està molt bé. I segurament, és imprescindible.

Però, què fem? A què dediquem el nostre temps, a més de parlar i criticar? I, el què és més important, va en coherència amb el que pensem? Si posem la tele, què mirem? Si anem a les urnes, a qui votem. D'on ve, com i qui fa el menjar que consumim? I la roba que portem? En què invertim els nostres diners? Qui ens guarda els nostres estalvis i què fa amb els nostres cèntims? D'on ve l'energia que consumim? En què contaminem? Perquè i per qui ens movem i ens preocupem? Quina feina tenim i quina funció social té? A qui beneficia? Què aportem a la societat? I quina part de responsabilitat tenim realment cadascú en aquesta crisi?

SOBRE LES VÍCTIMES DE LA GUERRA CIVIL

2011-12-22T07:24:00.001-08:00

Encara fins avui ha arribat aquella consigna pretesament pacifista i conciliadora sorgida dels anys amnèsics de la transició, que ve a dir que la guerra civil (1936-1939) va ser com una baralla entre germans. Que tots en van tenir la culpa. Que tots dos bàndols van patir el terror de l'adversari. Que a tot arreu se'n van patir les conseqüències. Que van assassinar al pare, al germà o al tiet d'algú. Almenys quan jo hi anava, es podia sentir a l'escola i a l'institut. Encara ho podem escoltar en les converses de sobretaula, en tertúlies de taverna o en boca d'alguns polítics i periodistes. Fins i tot d'alguns historiadors.

Altres historiadors, i cada vegada més, ho han matitzat. Sí però no. Més no que sí. Bàsicament, no. En primer lloc, cal distingir entre un règim democràtic, que s'havia constituït després de guanyar unes eleccions democràtiques i entre una dictadura feixistitzant, que havia arribat al poder després d'un cop d'Estat militar. A partir d'aquí, hi va haver víctimes a la reraguarda en tots dos bàndols, però també amb diferències. En alguns casos, els assassinats eren incontrolats, a totes dues reraguardes, i podien ser fets per part d'elements de qualsevol partit polític o sindicat, que assassinaven en qualsevol lloc i sense cap tipus de judici previ. Aquest va ser el cas de la desaparició del President del FC Barcelona. En d'altres casos, aquests assassinats anaven precedits per un judici sumaríssim i sense cap tipus de garantia fet pel nounat Estat franquista, amb acusacions polítiques, com el famós rojoseparatismo. L'exemple més significatiu és el del President de la Generalitat de Catalunya. En cap cas, però, no hi ha cap assassinat fet amb una sentència signada pel govern democràtic. Perquè, ja per definició, un govern que vol ser democràtic no pot fer un assassinat polític. Però no només això. Fins i tot, el govern de la Generalitat va protegir i va ajudar a fugir a aquells ciutadans que eren perseguits i amenaçats i que estaven en perill a la reraguarda republicana, com fou, per exemple, el cas del Bisbe de Tortosa. Una situació totalment impensable a la reraguarda del bàndol franquista.

Per tant, ja és hora de no amagar res i de posar definitivament sobre la taula tots els elements. I cal interpretar els fets de la forma més crítica possible. I, alhora, defugir els tòpics fonamentats amb una innocència encobridora. Cal distingir entre un sistema democràtic -amb totes les imperfeccions que tingués- i un sistema dictatorial. La guerra civil no va ser com una baralla entre germans. Ni tots en van tenir la culpa. Les generalitzacions solen portar a l'equivocació.

MOLT VALENTS

2011-12-14T06:44:00.000-08:00

Font de la imatge: imagenesfotos.com

El debat a Madrid era si juvaven amb un doble pivot com fan habitualment o si, contra el Barça i com ja van fer l'any passat, tornarien al trivot defensiu. El debat a Barcelona era si jugaríem amb la clàssica defensa de quatre o, contra el Marid, també ens atreviríem a jugar amb només tres al darrera. El mateix Pep Guardiola ho va explicar a la sala de premsa: "havíem de decidir si seríem valents o molt valents." I, vistos els resultats, van ser molt i molt valents. El debat estava aquí. I el partit també va acabar estant aquí.

En l'esport professional i competitiu el resultat sempre prima per davant de tot: cap equip ni cap entrandor viurien molt de temps sense guanyar. Però l'estètica i l'art és el valor afegit que diferencia els que són bons dels que són molt bons. Els valents dels molt valents. Aquest Reial Madrid pot guanyar cara a cara contra el Barça -de fet, ja ho va fer a la final de Copa-. I podria guanyar la Lliga. Fins i tot la Champions. Això no ho discuteix ningú. Però aquest Reial Madrid no arribarà mai a ser molt valent. Ni serà recordat per la gent en les converes de bar. Ni apareixerà als llibres d'història. Perquè mai arribarà a ser un mite. Això està reservat per a uns pocs elegits. Ho sentim, amics merengues, però aquí està la clau de volta que marca la diferència entre els uns i els altres.

DESTROSSANT CARABASSES

2011-12-07T00:59:00.000-08:00

Vam descobrir Smashing Pumpkins en una cinta de casset d'un company de l'institut. Recordo que estava mal gravada, molt mal gravada -coses de l'era predigital-. Segurament havia estat copiada moltes vegades i estava una mica destrossada. A més, portava una inscripció al paper adhesiu amb llapis i amb molta mala lletra: Smashing Punkies. Quan els missatges passen per moltes mans, sempre s'acaben distorsionant. Però allò en tenia ben poc de punk. Era una altra cosa.

Durant aquell anys, la banda de Chicago estava consagrada, després de sorgir amb força amb els tres primers discos, que ja són ara una espècie de trilogia de culte: Gish (1991), Siamese Dream (1993) i Mellon Collie and The Infinite Sadness (1995). El 1998 havien publicat Adore, però ja no va ser ben bé el mateix. Es van acabar separant l'any 2000, mentre llençaven Machina. Amb tot, el grup es va reunir novament just ara fa cinc anys, i uns mesos després publicaven l'úlim disc, Zeitgeist (2007).

Ahir a la nit vam poden sentir les cançons del nou disc que sortirà al 2012, Oceania, a més d'alguns dels vells clàssics de sempre. Sempre m'ha fascinat, i ahir va quedar corroborat, la gran virtut del grup, per passar del so més fort i dur a la melodia més harmònica i tranquil·la. Fins i tot a la mateixa cançó. Crec que ningú ha fet mai això tant bé, i tant difícil. Amb tot, alguns van criticar, decebuts, la falta d'originalitat i de potència. Per força s'ha de notar que Billy Corgan és ja l'últim membre sobreviscut de la banda originària. Però no hi estic d'acord. Crec recordar que estem a l'any 2011, i no als anys de la cinta de casset. No en va, els anys passen i pesen. La gent canvia, experimenta, busca coses noves, evoluciona. Ningú es pot passar tota una vida tocant les mateixes quinze cançons. Ni cuinant el mateix plat. Ni recitant la mateixa poesia. Res és etern, només els discos.

Històries d'Alcanar: DE PUBILLES I GEGANTS

2011-11-24T09:37:00.000-08:00

Històries d'Alcanar: DE PUBILLES I GEGANTS: Dues fotografies en blanc i negre de finals dels anys 60 a les escalinates de l'antic i enderrocat edifici de l'Ajuntament d'Alcanar, damu...

JO TAMBÉ SÓC -UNA MIQUETA- GRANOTA

2011-10-28T04:53:00.000-07:00

Font de la imatge: ara.cat

Vaig començar a sentir a parlar del Llevant ja fa uns quants anys. Va ser en algun llibre de Ferrant Torrent que va caure a les meues mans després que es rodés a Alcanar la pel·lícula Gràcies per la propina, basada en la seua novel·la homònima que havia portat al cinema el seu amic Francesc Bellmunt. Era l'any 1996. De fet, devia ser en aquest mateix llibre. Explicat en les màgiques paraules de Torrent, els meus ulls d'adolescent van trobar fascinant i misteriós aquell equip desconegut de futbol que també vestia de blau-i-grana. Com el meu equip, el Barça, i l'equip del meu poble, l'Alcanar. El Llevant estava a l'ombra del València CF, però havia esta el primer en existir al País Valencià.

Però allí va quedar tot, perquè, en aquells anys, l'equip granota anava perdut entre la segona i la tercera divisió i ningú, o quasi ningú, fora de València, en devia fer massa cas. Però ara farà un parell d'anys, vaig repescar-li el fil. Va ser mig de broma, quan un bon amic meu patia desesperadament per la seua Reial Societat, que es jugava a vida o mort el seu retorn a primera. I jo, per fer-li la conyeta cada dilluns, havia de portar-li la contrària. Amb qui? Amb el Llevant. Al final, tot va anar bé, i la Reial aconseguia l'ascens per la porta gran, sent campió de Segona Divisió. L'acompanyà l'Hèrcules d'Alacant, que quedava segon, i el Llevant, com a tercer.

El retorn a primera, la temporada passada, va començant sent un desastre. Però, quan ningú ja no hi donava ni un duro, contra tot pronòstic, una gran sogona volta va donar-li la salvació. Aquesta ratxa guanyadora ha estat espectacularment mantinguda aquest any quan, després d'empatar els primers partits, ha guanyat consecutivament la resta, derrotant al Reial Madrid i aconseguint el liderat en solitari de Primera -de Primera!-. Aquesta setmana, el meu mite granota ha quedat confirmat amb el gran article de Xavi Sarrià a Vilaweb, que ens parla també de la seua història, dels orígens humils del club i de la Copa guanyada durant la guerra civil i encara no reconeguda per la Federació espanyola. Què més s'hi pot afegir? Poca cosa més. És això, és el triomf dels modestos. I ah, per cert, #ésLlevant.

TARDA DE TARDOR

2011-10-25T07:41:00.000-07:00

Font de la imatge: depsicologia.com

Ara que està començant la tardor de veritat, la del fred, es queda a casa per les tardes posant qualsevol excusa, perquè ja li fa mandra sortir al carrer. Agafa el suplement del domenge que sempre es llegeix el dilluns i s'escalfa l'aigua. Acabarà l'últim sobret de te que li quedava al fons del calaix. Està caducat, però farà vore que no ho ha vist. Es posa Història d'un sofà (Lloc 5) de Feliu Ventura. I asseguda a la butaca, no arribarà ni a la tercera pàgina de la revista, perquè ja li agafa aquella melancolia mal dissimulada que l'assalta a mà armada. Per això s'acabarà el te plantada al costat de la finestra, mig amagada darrera la cortina, espiant l'espai públic. Observant la gent del carrer, que sempre suposarà, erròniament, més feliços que ella. Aquell xiquet que juga amb el tricicle. Aquella parella agafats de la llengua. Aquella anciana esperant al banquet. I s'hi vorà reflectida en tots.

Però ha estat només un petit moment de debilitat, venuda a la nostàlgia. Per això la seqüència ja deixa el blanc i negre i recupera el color. I es fa un sormiure a ella mateixa que la delata. Ens ha enganyat! I de seguida ja tornarà a estar al peu del canó, com sempre, disposada a menjar-se el món. Tot i que per un moment, ens ha fet creure que, a vegades, només molt de tant en tant, està una miqueta trista.

MOLTES GRÀCIES

2011-10-21T03:01:00.000-07:00

La senyoria Maria surt de l'Hospital. Una petita operació, res greu. L'han atès molt bé. Com que el seu pare i la seua mare li van ensenyar a ser agraïda quan era menuda, dóna les gràcies al metge, a les infermeres i a tot el personal que l'ha atès. Malgrat la crisi, les retallades i les llistes d'espera, en surt molt contenta. Una cosa no treu l'altra. Pensa tot això mentre creua l'última porta que ja dóna al carrer, i s'atura i es queda pensativa. Tornarà i farà constar per escrit els seus agraïments a la professionalitat dels treballadors i les treballadores. Sempre ha sentit dir que les paraules se les emporta el vent. Com li deia el seu professor de llatí de l'institut, "verva volant sripta manent." Una frase que se li va quedar per tota la vida.

- Bon dia. Voldria fer constar el meu agraïment per escrit!

La dóna que l'atèn es fa lliscar les ulleres pel nas per veure-la bé, amb cara d'estranyada.

- No en tenim d'això. Si vol fer un suggeriment... o una queixa...

La senyora Maria surt de l'Hospital. Mentre es veu reflectida als vidres dels aparadors del carrer, pensa que sí, que, definitivament, estem en crisi.

Històries d'Alcanar: LES CASES D'ALCANAR EN BLANC I NEGRE

2011-10-06T02:30:00.000-07:00

Històries d'Alcanar: LES CASES D'ALCANAR EN BLANC I NEGRE: Fotografia dels anys de la postguerra de les Cases d'Alcanar. Un grup de dones reparaven les xarxes dels pescadors amb agulles de fusta,...

JOSEP TERMES I EL CATALANISME POPULAR

2011-09-28T02:59:00.000-07:00

A principis de setembre va morir un dels historiadors de referència a Catalunya, Josep Termes (1936-2011). Ha destacar els seus orígens familiars ebrencs i la seva oposició a la dictadura, que li valgué l'expulsió de la universitat. Entre les diverses aportacions a la historiografia, Termes va deixar petjada en la revivindicació d'un catalanisme d'arrel popular. En uns anys on predominaven els paradigmes de les escoles marxistes i d'altres, s'havia imposat arreu la tesi que el catalanisme havia estat un moviment polític sorgit i inspirat per les classes dominats, entre els sectors burgesos i els partits i l'associacionisme socialment conservador. O dit en les paraules de Jordi Solé Turé, en l'origen burgès del catalanisme. De dalt a baix.

Però Termes va posar un nou element damunt la taula que estimulà el debat historiogràfic. Des del seu punt de vista, el catalanisme bevia dels sectors populars, des de la base del poble. Amb l'obrerisme com un eix central de les seves tesis. Enmig d'artesants, menestrals i pagesos. Entre federals i progressistes. De baix a dalt.

Passats uns anys, avui és majoritària la idea que el catalanisme és un moviment del tot transversal, amb les seves versions nacionalistes i cada vegada més obertament independentistes. Què és present tant a dreta com a esquerra, entre empresaris emprenedors i entre mileuristes, de l'Església a la casa ocupada. Com en un país normal.

Però tornem a Josep Termes. Perquè, més enllà de les idees, Termes va ser un historiador valent, que no va dubtar ni va tenir por en anar contra-corrent. Fidel al seu pensament, va aixecar la veu contra les tesis establertes i acceptades per la majoria. Tot un exemple que perdura més enllà de la seva mort.

MANUAL D'AUTORRECEPTA

2011-09-22T03:51:00.000-07:00

Font de la imatge: exprocci.com

"Mirar al cel. Dormir a baix d'un arbre. Caminar descalç per l'herba. Per la lluna. Olorar la brisa del mar. Reciclar idees. Mirar cap a dins. Estalviar energies. Somniar. Sense mirar el rellotge." El manual autoreceptat de descans de les vacances estava imprès a la contra de dos sobrets de cafè amb llet -deliciòs, com sempre- que m'havia pres per esmorzar al bar del costat de la feina durant els últims dies de treball. O potser no era del tot d'autorecepta. Com si el cambrer, que sempre són llicenciats en psicologia, m'hagués estat observant aquests últims mesos, cansat i estressat. I els hauria deixat subliminalment, com qui no vol la cosa, com un missatge en una ampolla. Tota una inspiració per mi i, ipso facto, una declaració d'intencions. Senzilla, vital, adaptable econòmicament en temps de crisi i gens pretensiosa.

Al final no l'hem pogut complir del tot, fil per randa, com haruia fet un bon pacient. Però ho hem intentat i ens hi hem apropat, fent una ralla per marcar els que ja tenia. Ara ja només hem queda per guixar-ne un: el de dormir a baix d'un arbre. Però qualsevol dia de tardor... Ara, a començar de nou, com els xiquets el nou curs i els futbolistes la nova temporada. A tornar a escriure al bloc, a reempendre projectes i idees, a retrobar amistats i a no deixar-nos emportar per la rutina. I a buscar una bona soca per fer la migdiada abans no arribe el fred.

HOTEL PARÍS

2011-09-19T10:18:00.001-07:00

Tornar a París era una història pendent. Passejar pels carrers, pels barris i per la riba del Sena. L'esplendor de la ciutat, el romanticisme, l'amplitud i la majestuositat. L'ambient i la cultura. Els racons i la memòria dels bohemis, dels artistes, dels intel·lectuals i dels exiliats. Podria citar els monuments de la guia dels viatgers, però ens quedem amb això. Per això ja valdria la pena tornar-hi a tornar. Com un déjà-vu.

TANCAT PER VACANCES

2011-07-01T04:10:00.000-07:00

Tancat per vacances fins a nou avís. Discupeu les molèsties. Estiu sabàtic blocaire!

GOLS DE PRIMERA

2011-06-16T06:44:00.000-07:00

S'estava a punt d'acabar la primera meitat. 0-1 en contra i 1-0 al partit d'anada. El temps passava i les possibilitats s'esvaien. Els nervis i la tensió sempre tallen l'ambient en els partits de les grans ocasions. Un ascens històric a primera divisió bé s'ho val. Falta a la frontal de l'àrea. Ben centrada, però potser una mica lluny per intentar un llençament directe. Els jugadors de l'Elx deixen l'espai perquè el lateral esquerra agafe la pilota. És l'autoritat i la jerarquia que marca l'eficàcia dels bons llençadors en les jugades a pilota parada. Perquè, a més, és també aquell carriler que puja la banda com pocs. Aquell jugador total que defensa i ataca. Un dels puntals de l'equip. Llueix el 21 a l'esquena, en memòria del seu amic desaparegut, Dani Jarque. Edu Albacar llença un fort xut, centrat, però molt potent. Només aquells qui no han vist l'efecte enverinat de l'esfèrica atribuïran precipitadament el gol a l'error del porter, sense veure els mèrits del llençador. Però, perquè no quede cap dubte -el futbol sempre porta debat i polèmica- torna a agafar la pilota en una segona falta, quasi consecutiva. Calcada a l'anterior, però més a prop, i més perillosa. Aquesta cop de rosca cap a l'esquerra, i el porter només s'ho pot mirar. Gol -golàs!- imparable. El Martínez Valero embogeix. El que semblava impossible és ara més a prop que mai. Un tercer, ja a la segona part, fa efectiva la remontada i el passi a la final. Gols de primera. La màxima categoria ja és a tocar. Molta sort Eduardo!

PER TOT AIXÒ (II)

2011-06-02T07:30:00.001-07:00

Perquè tenim al millor equip del món i, possiblement, un dels millors de la història, si no el que més. Perquè tenim la millor cantera i la millor escola. Perquè tenim l'entrenador més gran. Perquè no sabem jugar d'una altra manera que no sigue a l'atac. Per l'estètica i l'espectacle: perquè ningú juga a futbol com nosaltres. Perquè els resultats ens avalen. Perquè tenim al millor jugador del món i, si no afluixa, al millor de tots els temps. Perquè tenim al segon millor jugador del món. Perquè tenim al tercer millor jugador del món. Perquè som més que un club. Perquè vivim a la meca del futbol. Perquè no hem contestat a la calúmnia i només hem parlat al camp. Perquè els millors han estat també els més modestos. Per fer que el futbol sigue art. Perquè hem tingut tot un país i tot un món al darrera. Perquè Wembley ens tornava a esperar i nosaltres ho sabíem. Perquè ja formem part de la història. Perquè nosaltres estimem al futbol. Perquè em moria de ganes d'escriure aquest post. Per tot això.

L'HOME SAVI

2011-05-26T06:16:00.000-07:00

L'home savi parla tranquil·lament, amb aquell mot pausat que dóna la vellesa. A poc a poc i amb gest calmat. Ha fet un art de l'oratòria. Parla serenament, de la vida, de la condició humana, d'això i d'allò. Parla amb eloqüència, en diferents idiomes, als mitjants de comunicació, ara en una conferència, demà a la universitat davant molts joves que l'escolten. Viatja contínuament, i la seva veu arriba a tots els racons del món. L'home savi escriu llibres que parlen de moltes coses, però totes importants. Són obres que es llegeixen ara i es llegiran sempre. La seva paraula sempre es tindrà en compte. Té la mirada càndida i bondadosa. És l'intel·lectual compromés, el militant permanent, el seductor de masses. L'home savi sempre diu la paraula justa al moment just. No recorre mai a la demagògia fàcil ni a la desqualificació personal. Veu el món i l'explica, però fent que pareguen senzilles les coses complicades. No desprecia mai als altres perquè no saben tant com sap ell, sinó que els agraeix tot el que li han ensenyat.

Avui tot va tant malament perquè, cada vegada, queden menys homes savis i dones sàvies. I no sortirem de la crisi -econòmica, financera, energètica, medioambiental- fins que no n'hi tornen a haver. Potser no ni tornaran a haver més, perquè l'escola ja no en fabrica.

A LA PELU!

2011-05-12T08:44:00.000-07:00

Ja haureu vist, només d'entrar, que hem fet alguns canvis d'imatge. Com aquell qui feia temps que esperava al pintor per enllestir la façana de casa o el que té l'obsessió de canviar els mobles de l'oficina cada dos per tres. Potser no cal tant. Però de quan en quan, sempre va bé fer algun canvi per renovar-se una mica. Com diria Pepet en aquella tornada:

"demà me'n vaig a la Pelu
pa rapar-me les tristeses,
pentinar-me les idees
i tenyir-me d'alegria
totes les penes."

Hem posat un dibuixet de capçalera, que sempre queda bé i encara no en teníem cap. El color, de marró a taronja, que és més viu i té més alegria. I el fons en blanc, que diuen que fa de més bon llegir. Una mica més del mateix, però alhora diferent. Doncs això, avui, a la Pelu!

WEMBLEY, ALLÀ ON VA COMENÇAR TOT

2011-05-05T02:46:00.000-07:00

Wembley. Allà on va començar tot. Allà on ens vam fer grans. La paraula màgica de la mitologia barcelonista. Abans de Wembey, el Barça era un gran club de futbol però li faltava alguna cosa. Havia guanyat molts títols, tant estatals com europeus. Havia tingut bons equips, com el Barça de les 5 copes. Amb grans jugadors, de Kubala a Maradona i passant per Cruyff. Però, tancant en un discurs de pessimisme i resignació, no acabava de trobar el què. Li continuava fatant alguna cosa.

I va arribar l'any 1992 i arribà Wembley. I allà convià tot, en un punt d'inflexió clau de la història del club. Una gran cantera, grans equips, grans entrenadors. Una nova mentalitat -guanyadora i optimista- i una nova manera de fer. Copes d'Europa, una d'arrera de l'altra i diverses lligues consecutives. Pilotes d'or. Fins a guanyar-se l'admiració del planeta futbolístic.

I ara, a 2011, en els millors anys de la història del barcelonisme, torna Wembley. El mite. Un altra vegada. A un nou però encara màgic Wembley. Amb la història per escriure...

HISTÒRIES D'ALCANAR

2011-04-30T09:33:00.000-07:00

El passat dijous 14 d'abril engegàvem amb l'amic Lluc el bloc Històries d'Alcanar. La idea és ben simple: un espai que vol ser obert a tothom que vulgui col·laborar, publicant entrades o també amb qualsevol document, com ara fotografies.

Si hi entreu voreu que hem començat amb un primer article, commemoratiu de la proclamació de la República Catalana el 14 d'abril de 1931 però centrant lògicament en l'espai local. I també amb unes primeres fotografies. Podeu seguir el bloc a www.facebook.com/historiesdalcanar i a twitter, @historiesalcana, amb els hashtags #alcanar i #historiadors20. Aprofitants les facilitats que ens dona la web 2.0, esperem rebre noves col·laboracions i convertir Històries d'Alcanar en una eina de treball que ens ajude a conèixer el nostre passat comú una mica millor.

Històries d'Alcanar: LA REPÚBLICA DEL 14 D'ABRIL: EL CAMÍ DE LA DEMOCRÀ...

2011-04-15T13:11:00.000-07:00

Històries d'Alcanar: LA REPÚBLICA DEL 14 D'ABRIL: EL CAMÍ DE LA DEMOCRÀ...: "Avui fa vuitanta anys, el 14 d'abril de 1931, Francesc Macià proclamava la República Catalana a Barcelona. Dos dies abans, les esquerres s..."

CALÇOTADA

2011-04-07T06:21:00.000-07:00

S'acaba la temporada de calçots. No se perquè, pot ser ningú ho sap, però des de fa uns anys els calçots i les calçotades s'han posat de moda, entre molts d'altres llocs, per les comarques de l'Ebre i del Sénia o, almenys, al meu poble. Perquè aquí sempre hem estat molt de jotes, de bous i de tords, però ara també, una mica ja de calçots. Calçotades entre amics, amb la família, amb el club esportiu o l'associació de torn. De celebrecions i commemoracions. D'aniversari. Sempre amb aquell component indestriable de sociabilitat. Perquè en això dels calçots, hi ha molt de ritualitat i d'escenografia. On compta tant la preparació com el resultat final. Com els adolescents que emboliquen herba.

A destacar que aquest any, per primera vegada, vaig fer una calçotada a Valls, que vindria a ser com si fos musulmà i anés a la Meca. Allí es nota aquell saber fer, la saviesa gastronòmica transmessa de generació en generació. L'originalitat genuïna. La patent. Però, perquè no dir-ho, un centenar de quilometres al sud, n'estem aprenent. I cada any ja ens surten millor. No hi ha calçots com els de Valls, però el calçot ha deixat de ser un símbol local o comarcal per passar a ser, també, un simbol nacional.

Font: la imatge és de monestiravellanes.wordpress.com.

DE #FACEBOOKS, @BLOCS I /TWITTERS

2011-03-31T08:53:00.000-07:00

Tot va començar a la facultat, amb aquell anacrònic @campus.uab.es -encara no hi havia .cat, estem parlant de la prehistòria d'internet-, inoperant, que al final ningú utilitzava perquè tothom ja s'anava creant el seu propi correu electrònic personal. I el professor/a de torn preguntava: "t'ho envio al de la universitat?", "no, no, al personal." I del Hotmail al Gmail, que "té el magatzem més gran i es poden cercar missatges." Després el bloc, a poc a poc, mica a mica, experimentalment, donant-li forma. Que volia ser un respectable bloc d'història i al final no hem pregunteu, perquè encara no se ben bé què és. I més tard el Facebook, en contacte amb els amics en la distància i retrobant velles glòries perdudes per els comarques. Fotos, comentaris, enllaços, "M'agrada"... I ara el Twitter, piulant piulades i passant-les pel Facebook, que no quede. I, encara, l'alter ego, el Facebook del bloc. I -perquè no?- el Twitter del bloc, #cronicaduntemps. "Una estragègia global 2.0", com deia aquell gurú en aquella xerrada. Són aquelles frases que sonen tant bé i que sempre se't queden, tot i que al final no saps ben bé si servirà per alguna cosa. I al final, penses, "i ara què?". I fas una mirada endarrera, i veus tot això, que ha canviat tant en tant poc temps. I el que vindrà! I intentes imaginar el futur. Però tu -ni ningú- té ni la més remota idea del que ens espera. Amb una mica de sort, algú es llegirà aquestes quatre línies perdudes d'aquí uns anys i vorà això dels blocs, del Facebook i del Twitter com molt antic, quasi en blanc i negre. Ells ja estaran pensant en altres coses.

Font: la imatge és de jbschp.blogspot.com.

SENSE SENTIT

2011-03-21T09:35:00.000-07:00

Feia dies que volia reprendre el bloc. La feina, els estduis. Això, allò... El temps, els instants. Perduts? Oblidats? Asseure'm davant l'ordinador. Una carícia al teclat, una mirada a la pantalla. Uns suspir profund, ple. Potser alguna tassa de cafè que estarà plena d'alguna cosa que no serà cafè. Per fer ambient. Una llum tènua, càlida. Música de fons sense que sone res en concret, potser, fins i tot, imaginada. La ment en blanc, tranquil·la, escoltant aquell "jo" interior. I la inspiració? Les paraules. Les coses que van passant. La gent, els amics. En realitat, és la vida la que va passant per davant dels ulls, sense poder-la agafar. Sense avisar. Sense parar. En realitat, si algú llegeix aquestes paraules sense sentit, veient que s'apropa al final, deduïrà ràpidament que no porten cap missatge. Estarà en la certesa. Ni implícit ni explícit. L'autor tampoc ho volia. No n'era la intenció. -"La canción de que el tiempo no pasara, donde nunca pasa nada-." Només esciure. Íntimament. Només paraules. Sense sentit.

LA TOLERÀNCIA DELS PARODIATS

2011-03-10T06:34:00.000-08:00

Polònia ha fet cinc anys. Enhorabona. Només els bons programes, i sobretot amb molta audiència, arriben tant lluny. Fins i tot té crítiques bones del crític Ferran Monegal -massatges, que en diria ell-. Durant aquest llarg camí, ha fet sorgir el debat sobre si el programa acostava o allunyava els ciutadants de la política. Jo crec que un país, com una persona, que es capaç de riure d'ell mateix sempre és més obert i positiu, més madur. No tothom ho pot dir, per desgràcia. Tot i que, al mateix temps, també hi ha d'haver la tolerància dels parodiats.

Però la sàtira política catalana no va néixer amb Polònia, ni amb Minoria Absoluta. Ni amb El Jueves -que tot i que és d'àmbit estatal, està farcit de catalans-. Ells, amb tot el mèrit del món, no van inventar res. Ens hem de remuntar quasi 150 anys enrera, al maig del 1870, per vore sorgir a La Campana de Gràcia, que s'edità durant més de 64 anys. I només dos anys més tard del naixement d'aquest setmanari satíric, en sorgí un altre: L'Esquella de la Torratxa, el maig del 1872, que tingué una vida encara més llarga i fins i tot va arribar a vore el final de la guerra civil. Portava per sotstítol Periòdich satíric, humorístich, ilustrat i literari. Donarà al menos uns esquellots cada setmana. Totes dues publicacions eren d'ideologia repubicana, del llibreter i editor gironí Innocenci López i Bernagossi. També han estat dues de les publicacions amb una vida més llarga de la premsa catalana, la qual cosa ja ens parla també del seu èxit.

No va tenir tanta sort el setmanari ¡Cu-Cut!, que es va publicar a Barcelona entre el 1902 i el 1912 a l'òrbia de la Lliga Regionalista. Tot i la seva relativa curta vida, segurament va publicar l'acudit més famós de tots, i també el que tingué més repercussió. El novembre del 1905, Joan Garcia Junceda va dibuixar una vinyeta que commemorava una celebració de la Lliga després d'una victòria electoral, "El banquet de la victòria". Al mateix temps, feia burla de la mala ratxa de l'exèrcit espanyol que acabava de perdre les últimes colònies d'ultramar tot encadant una derrota darrera una altra. Però la tolerància a la sàtira política no estava tant extesa com avui en dia. La reacció dels militars va ser l'assalt de les redaccions del ¡Cu-Cut! i del portaveu regionalista, La Veu de Catalunya. No cal allargar-nos més, però les Corts espanyoles donarien el seu suport a l'acció violenta de l'exèrcit amb l'aprovació de l'anomenada Llei de Judisdiccions. La reacció catalana seria la ja tant famosa Solidaritat Catalana.

Durant el segle XXI, les crítiques ja no s'agafen tant a la valenta. Tot i que ara us vindrà al cap de seguida la portada d'El Jueves de fa alguns anys, dedicada a la monarquia i que va acabar censurada. Però, us imagineu que aquesta nit algun parodiat indignat assalte i creme els platons del Polònia?

Font: La imatge és de www.viquipedia.cat

LA SÍNDROME DEL TALP

2011-03-03T06:22:00.000-08:00

Agafo el metro pel matí per anar a treballar, amb presses i encara mig adormit. Els meus companys de viatge -sempre més dels desitjables- són tots anònims i desconeguts per a mi. Me'ls miro un per un i tots fan cara de pocs amics. No se'n salva cap. Llegint el diari, escoltant música, mirant el sostre, o totes tres coses a la vegada, però tothom amb cara de pomes agres. Perquè serà? Perquè no passa això anant en cotxe, en tren o en avió? Serà com una espècie de síndrome del talp, perquè l'homo sàpiens no esta dissenyat per anar per baixterra? Serà que els espera un fatigòs dia treballant o buscant feina? Serà la monotonia rutinària de cada matí? Serà que jo estic cabilant totes aquests coses i ells estaran pensant en maldecaps, amb pensaments repetitius com "no arribaré a final de mes", "potser ja no m'estima", "no aprovaré ni un examen" o "el Barça no arribarà a Wembley". Ei! Un moment! Serà que jo no faig la mateixa mala cara que ells? No! Hem miro al mirall improvisat del vidre de la porta i em faig un somriure a mi mateix. Uf, per un moment m'havia espantat. La porta ja sobre. Pip, pip, pip, pip. Aquesta és la meva parada.

L'autor de la fotografia és Marcel·lí Sáenz. Font: elpais.es

JO TAMBÉ ET FELICITO, FILL

2011-02-23T04:26:00.000-08:00

Et felicito fill! Veig Et felicito fill! per tots els racons perduts de les xarxes socials: pels blocs, pel Facebook, a Twitter, #etfelicitofill. Però, què és Et felicito fill!? Ja em perdonareu la ignorància, però últimament no estic al dia. Començo la recerca com es comencen totes les investigacions poc fonametnades, pel Google, i a la primera entrada hi ha la -ja memorable- web www.etfelicitofill.cat. Però, encara no me'n puc fer la idea del tot. A la segona entrada del cercador hi trobo un altre enllaç, aquest cop sembla més seriòs: és del programa de Rac1, La segona hora. Té diverses entrades d'àudio, que no puc escoltar perquè, on estic ara, no tinc àudio a l'ordinador. Cosa que continua alimentant el misteri.

Però finalment, avui, aconsegeixo lligar caps: veig de reüll esmorzant la contraportada de l'Ara. És aquell cop de sort que sempre fa falta en la recerca. Tot i que encara mig adormit, de seguida em crida l'atenció el revelador article de Quim Morales, que porta per títol un suggerent Et felicito, fill i que ens explica allà on va començar tot en aquest programa de ràdio: "Farà vora any i mig, en el transcurs d'una entrevista telefònica, una encantadora mestressa de la Cerdanya va lloar la tasca de Pep Guardiola com a entrenador blaugrana adreçant-li ben convençuda un "Et felicito, fill!" Automàticament l'equip del programa, amb la complicitat dels oients, va convertir aquella expressió d'enhorabona sincera en la felicitació irònica per excel·lència."

Et felicito, fill. Una d'aquestes frases sortides sense pretensions mediàtiques, des de l'anonimat i la involuntarietat, sense cobrar drets d'autor, però que ràpidament arriba a les masses i s'acaba dient i repetint fins a que, un dia, acabarà passant de moda i es perdrà en l'oblit. Un fenomen difícil d'expliar, com el Perdoneu, però algú ho havia de dir del Polònia o les innombrables frases de l'APM? La verdad és que nunca me había preguntado eso. Perdoneu, però jo també ho havia de dir: Et felicito, fill.

DIARIS

2011-02-12T09:15:00.000-08:00

Arribo al quiosc i faig una ullada a les portades dels diaris. N'hi ha de tots els colors: de la dreta fins a l'esquerra. De veteraníssims i d'acabats de parir. En diverses llengües. Tinc preferència per la minoria que escriuren en català: l'Ara, El Punt, l'Avui i El Periódico. Vaig canviant, depèn del dia, per tenir visions diferents. Tot i que m'agrada el resum de la segona pàgina i "La contra" de La Vanguardia. Però, per damunt de tot, hem quedo amb la seva hemeroteca digital, amb documents que es remunten al 1881. De Público crec que en destaca, pel meu gust, les seves pàgines centrals, amb les seccions de ciències i d'història. D'El Punt, la seva visió local. De l'Ara, la seva originalitat, el seu aire fresc i el tacte finíssim del paper. M'abstindré de parlar de l'anomenada caverna mediàtica, sobretot per desconeixensa.

Fullejant-los una mica tots, hem fixo en les diverses plomes que omplen les columnes d'opinió. Com els cracs del futbol i l'star system musical, cadascú amb els seus lletraferits. Busco la fina ironia i l'excel·lència d'un sempre divertit Quim Monzó, que no hi ha dia que no aconsegueixi treure'm un somriue. Admiro la clarevidència i la pulcritud literària de Josep Maria Espinàs. I m'agrada la joventut i la valentia de Najat El Hachmi.

Nota: La font de la imatge és de http://mataroesmou.blogspot.com.

GENT NORMAL

2011-02-07T04:38:00.001-08:00

Avui, un escrit del director del diari Ara, Carles Capdevila, amb el que coincidim plenament:

"GENT NORMAL I PROBLEMES REALS

Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial.

Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir qué es la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.

Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.

Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.

Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplerxar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.

I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals.

I sempre, però sempre, plantaré cara."

TOT ÉS POSSIBLE

2011-02-03T07:38:00.000-08:00

Quan era menut, com tots els xiquets, volia ser futbolista. Mirava el Dream Team per la tele. I sommiava en ajustar-me les mitges a l'alçada dels genolls mentre escopia al terra. I portar el 7 a l'esquena. I concedir entrevistes als micròfons, i dir i repetir una vegada i una altra aquells tòpics previsibles, com "el futbol és així" o "hem d'anar partit a partit". Al final, no vaig anar més enllà de jugar amb els companys de classe al pati de l'escola o amb els amics pels carrers del meu poble. Res fora de la normalitat.

Quan em vaig fer més gran, com molts adolescents, volia formar un grup de música. Somiava en arrribar a ser un rockstar. Ja sabeu: sex, drugs and rock'n'roll. I composar cançons buscant acords impossibles amb la guitarra. I fer gires internacionals. I llançar-me des de l'escenari sobre el públic. Al final, amb els amics de l'institut, vam acabar fent una maqueta malgravada en una cinta de cassette -una cinta de cassette!- la distribució de la qual no va sortir del mateix grup. Tot un èxit interpersonal.

Perquè, al cap i a la fi, com molta gent, al final t'acabes guanyant les garrofes com pots. I sense queixar-se, que hi ha gent que no té feina. Perquè quan ets més jove, et penses que et menjaràs el món. I quan et fas més gran, veus com el món se't menja a tu. Per això, quan parleu amb un xiquet que està jugant a futbol pels carrers del seu poble, no li pregunteu, fent-li un pessic a la galta: "I tu, què vols ser de gran?". Pregunteu-li millor: "I tu, que podràs ser de gran?" Punt i final.

Aquest post podria perfectament acabar aquí, en la resignada realitat. Però no ho farà. Perquè, hi ha alguna raó perquè ho hauria de fer? Perquè, només deixarrem d'arribar allà on volem quan començarem a renunciar-hi. I, perquè renunciar-hi, si Ferran Adrià va començar rentant plats en un restaurant i va acabar sent el millor cuiner del món? Tampoc no cal arribar tant llunt, sinó, només, fins allà on ens proposem. Tot és qüestió de persistència, treball, i una mica de talent. Com l'inventor de la bombeta, que explica la llegenda que va veure com li petaven les primeres 999 bombetes que va provar i, la que va fer 1000 -Eureka!- va fer llum? Què hauria passat, si s'hagués desanimat a la que feia 6 o 7? Ara estaríem tots a les fosques!

Perquè, com va dir el poeta, "tot està per fer, i tot és possible". Perquè, com va dir el cantautor que cantava poemes del poeta, "no avareteixis el somni".

DAKAR

2011-01-21T04:41:00.000-08:00

Ja s'ha acabat el Dakar. Ja s'han acabat aquells moments de tranquil·litat i quietud assegut al sofà de casa mirant el programa diari. Tot i que mai m'han agradat els esports de motor. Aprofito aquí per renegar especialment de la Fòrmula 1 i de la dedicació que en fa una televisió pública com Tv3, elevant-la a l'alçada del futbol i que, fins i tot, acaba saltant-se els TN Cap de Setmana. Però el Dakar sempre ha tingut alguna cosa especial, i el Canal 33 en fa un boníssim programa -abans del TN-, amb els savis i experimentats comentaris d'Isidre Esteve.

El Dakar és l'excepció que confirma la meva regla. Deuen ser aquelles imatges idíl·liques i espectaulars, l'home -i també la dona- lluitant contranatura en un medi tant hostil com el desert. A la sorra, a les dunes, a la pedra, al fang... Hi ha alguna cosa mística latent. Segurament serà aquella percepció codificada genèticament, que tots portem a dins i que s'ha mantingut al llarg de la història de la humanitat: lluitar i vencer a una naturalesa immensa i que amenaçava la nostra espècie. La paradoxa és que, arribats al segle XXI, la realitat és ben diferent, i més aviat som l'espècie humana la que amenaça els ecosistemes i el planeta sencer. Bé, en realitat, la nostra sapientíssima espècie només s'amenaça a ella mateixa. Però això ja són figues d'un altre paner. M'agrada el Dakar. Marc Coma ha tornat a guanyar. S'empre m'ha agradat. Tant romàntic i tant salvatge.

CLAUS

2011-01-13T03:38:00.000-08:00

Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, una clau és una "peça de metall que, introduïda al forat del pany, és emprada per a obrir o tancar una porta, una armari, una caixa, etc." Sempre m'havien cridat l'atenció aquells escrits que començaven amb una definició. Podíem suposar que l'autor era una persona mètodica i treballadora, que valia la pena llegir, només perquè ja havia fet allò -que sempre fa tanta mandra- d'aixecar-se fins a la prestageria, agafar el diccionari, buscar la paraula per ordre alfabètic i, després, i encara, haver de copiar-la literalment, entre cometes. Ara, en canvi, amb internet, tot és més ràpid. Només s'ha d'entrar a www.diccionari.cat, per exemple, clicar la paraula clau, copiar i enganxar-la. Tot en uns pocs segons. L'esforç és molt menor i el resultat és, exactament, el mateix. Coses de l'avenç tecnològic.
Tot això ve a compte que aquesta és la definició literal de la paraula clau, que també és allò que tots portem per les butxaques o la bossa. I que ens produeix tants mals de caps perdre, sobretot si t'has quedat tancat. Però molt més significatiu i enigmàtic és el seu sentit metafòric. Perquè ara diré una obvietat, però una clau sempre obri un pany, al qual no hi té accès tothom, sinó només qui té la clau en qüestió.
Hi ha gent emminentment pràctica que ràpidament és desprèn de tot allò que ja no li fa servei. Normalment porten clauers amb poques claus. Dos o tres. Quatre, com a molt. No hi pot faltar la de casa, que és la que tothom porta. A la qual s'hi afegeix la del cotxe o la de la moto, si se'n té. I la de la feina, si se'n té, també, que avui en dia escasseja una mica, sobretot entre els joves.
Anant a l'altre extrem, també hi ha gent que porta clauers amb moltes i moltes claus. A més de la de casa seva, té la de casa sa germana i la del veí -per si ells és queden algun dia tancats-. I la de la moto però també la del cotxe. I la del garatge. I la del xalet a la vora de la mar. O la del veler. Aquest serà el clauer o els clauers -pot dividir-se totes les claus en diversos clauers, 2 o 3- d'algú que té molts panys per obrir.

I, pensant en tot plegat, també hi ha qui té un clauers amb moltíssimes claus, més d'una vintena, posem per cas, tot i que no tingui molts panys per obrir. Com en el primer cas, potser només tindrà la clau de casa, la del cotxe i la de la feina: tres. Però és aquell tipus tant romàntic que té moltes claus que ja no obren cap pany: la d'aquella antiga feina que va perdre amb l'arribada de la crisi però que li agradava tant i es sentia molt realitzat. La de la consigna de l'institut. La d'aquella antiga casa que ara ja està en ruïnes però que fa molts d'anys va compartir amb la seva amant. La de la mili. La de la caixa dels records que, fent un trasllat de casa, es va perdre. Però la clau està allí. Perquè, potser algun dia, acabarà recuperant allò que ara no té.

Tot i que no m'agrada escriure coses personals al bloc, confesso que jo només porto tres claus al clauer, tot i que en tinc un segon amb dos. No cal dir que obre cadascuna. Dec ser una persona emminentment pràctica i poc romàntica. O no. I tu, quantes claus portes?

ELS BÚNQUERS DE LA GUERRA CIVIL

2011-01-09T09:40:00.000-08:00

Alcanar és un poble amb els seus anys i la seva història que es troba explicada als llibres d'actes dels III Congressos d'Història que s'hi han fet -el tercer ha de sortir aquest any- i també als llibres d'aquells canareus i no canareus que l'han explicada, com David Garcia, Isabel Moreno, Josep Matamoros, Ramon Puig, Agustí Bel, Joan B. Beltran o Carme Ferré, entre d'altres. També trobem referències del nostre poble en molts llibres que estudien el passat de les Terres de l'Ebre, com els de Josep Sánchez, i fins i tot a molts que parlen de la història de Catalunya. Al seu costat i en el cas més específic de la història contemporània, ja ens hem d'omplir de coratge per endinsar-nos a les fonts primàries, ja siguin els bons fons hemerogràfics que es conserven o la nombrosa documentació d'arxiu. I no hem d'oblidar les fonts arqueològiques i el patrimoni històric, que a Alcanar avarca ben bé totes les èpoques. Des dels poblats antics i fortificacions, com la Moleta, Sant Jaume o la Ferradura fins als búnquers de la Guerra Civil, passant pel Pont dels Estretets o la Torre del Carrer Nou.

El cas dels búnquers de la Guerra Civil és el més paradoxal, ja que sent dels més recents ha estat, fins fa molt poc, dels més oblidats i dels menys valorats. Ara els anem descobrint i redescobrint, gràcies als treballs de recuperació que s'han fet. El seu testimoni ens parla de la guerra, de l'exercit, de l'enginyeria i l'estratègia militar, de les armes. Personalment, és una part de la història que mai m'ha apassionat -tot és qüestió de gustos-, però que encara avui posa la pell de gallina. Com deien al meu poble, "aixumara" els sabem conservar molt de temps per explicar el passat, i "aixumara" també siguen els últims que ens construeixin davant les nostres costes.

A la fotografia, de www.cronicaduntemps.blogspot.com, un dels búnquers dels Alfacs. Es poden vore més fotos al Facebook del mateix bloc.

BON ANY 2011!

2010-12-31T07:12:00.000-08:00

S'acaba l'any i comença, al mateix temps. No farem grans propòsits que no arribaran a Sant Antoni, sinó valorar com ha anat el 2010, amb les seves coses bones i les seves coses a millorar per al 2011. I pensar si ens hem portat bé, perquè els Reis ens facin regals. Crisi? Potser sí, a tots els nivells. Però també nous reptes, noves oportunitats, noves esperances.

Salut i BON ANY 2011!

I bona dècada nova, o no!?

COLOR BLAUGRANA OR (II)

2010-12-20T06:47:00.000-08:00

Ja he fet una llarga i profunda reflexió meditada. Des del meu parer, la cosa és simplement senzilla: s'ha de votar al millor jugador del món de l'any 2010. I no és allò tant complicat i rebuscat de ser el més regular tot i que no sigui el més determinant, el que fa millor als altres, el que fa més gols, el que fa el gol de la final d'un Mundial, el millor a la seva posició -que té més mèrit sent un migcampista, és clar-, o el que encara no l'ha guanyat mai. I és qui guanya més títols, tot i que no ho hauria de ser, que per això ja estan els títols d'equip. Perquè estem valorant només qui és el millor, independentment d'on jugi i amb qui. No hauria de fer falta guanyar la Copa del Món per, individualment, ser el millor jugador del món.
I concient que la meua és una opinió minoritària, impopular i políticament incorrecta, si de mi depengués, donaria el meu vot a Leo Messi. I això que Xavi és un jugador únic. Perquè de jugadors semblants a Messi n'hi ha hagut al llarg de la història i sabem amb qui comparar-lo. Però Xavi és diferent a tota la resta i no es pot comarar a ningú, hagut ni per haver. Segurament serà irrepetible. I tots sabem que si fos una mica maleducat i egocèntric, hagués nascut al Brasil, fos més fosc de pell, es digues Xavinho, portés el 10 a l'esquena encara seria més ben valorat -m'incloc-. I m'agradaria que un català guanyés el guardó i digués "gràcies" quan recollís la Pilota d'Or. I podríem dir alguna cosa molt similar d'Iniesta.
Per moltes d'aquestes coses, crec que guanyarà Xavi. Tot i que, per mi, una cosa no treu l'altra. Si de mi depengués, sent coherent amb els meus criteris futbolístics, votaria a Messi. Tot i que guanyarà Xavi. Tant de bo.
Al final, però, per tots nosaltres, guanye qui guanye, tampoc serà tant important. Messi. Xavi. Iniesta. Tot quedarà a casa. Tot continua sent una mica el mateix. En això, encara som "més que un club".

COLOR BLAUGRANA OR

2010-12-16T07:16:00.000-08:00

Els tres nominats a l'unificat trofeu de la Pilota d'Or i el FIFA World Player, o el que és el mateix, el guardó al millor jugador de futbol mundial de l'any que ara acaba serà blaugrana. Brutal. El Barça no només tindrà oficialment al millor jugador del món a les seves files com fins ara, sinó que tindrà als tres millors jugadors del món. Estratosfèric. Ja se que és una ovbietat el que acabo de dir, però volia dir-ho. A més, en un esport on els comptes es fan sovint en millons d'euros, el cost de fitxatge dels tres millors jugadors del món junts és de 0 euros (0 pessetes), perquè tots tres són de la casa. -ja se que ho sap tothom, però també hem venia de gust apuntar-ho-. Cosa que fa que, vulguis o no, sempre sentin els colors més que un que ve de fora (i que t'haurà costat uns quants milions d'euros o de pessetes). Això és important quan és temps de vaques grasses, com és el cas. Però encra ho és més quan les coses van malament, perquè ells són qui donaran la cara. I per últim, com diu el tòpic, tots tres són encara millors persones que futbolistes. En aquest cas és una veritat com un temple, que queda corroborada pel número de disputes i conflictes que els seus egos han provocat dins del vestidor: 0. Segurament tots tres són, a més de companys de feina, bons amics, d'aquells de tota la vida, que van anar junts a la mateixa escola. I això sempre s'acaba notant. Hauria passat el mateix en un altre equip amb tres finalistes?

I ara arriben la dues preguntes que fas i et fan últimament en la tertúlia futbolística de la feina o del bar: 1. Qui vols que guanyi? 2. Qui creus que guanyarà? Mmmhh... Díficil. Deixa-m'ho pensar... La pregunta bé es mereix un altre post.

DEL PI GROS AL FAIG PARE

2010-12-14T06:11:00.000-08:00

Fa ja una mica de fred. Encarem Els Ports i trobem a la dreta la mítica Font de Sant Pere. I una mica més amunt, el pantà, que presenta un aspecte lamentable, sense aigua, quasi buit. Més buit que mai. Se'n poden vore les antigues cases que normalment estan cobertes d'aigua, indicador irrefutabe de la sequera. Agafem, també a mà dreta, la pista de la Fou, cap a les Vallcaneres. Després, ja hem d'agafar la sendera per poder arribar a la Font del Retaule, que tampoc té massa aigua, com el pantà, i la poca que en queda està congelada, perquè allí encara fa mes fred, ja debem superar el miler de metres d'altitud.
I després, ja arribem al Pi Gros. Espectaular. Tant alt que no veiem el final. La pinassa més grossa de Catalunya i més d'una trentena de metres d'alçada. Diuen que té més de 700 anys. Costa de fer-se'n la idea. I mirant-lo, et pots sentir bastant poca cosa. I després, continuant la pista de les Vallcaneres, encara trobem el Faig Pare -cliqueu a la foto-. No és tant espectacular, però és més bonic. Es creu que té uns 250 anys -bastant més jove que el Pi Gros-. Segurament ha de ser així, ja que té una aparença molt més saludable i forta. Ara ens queda la tornada. Jo no sóc cap expert de la muntanya, però anem ben acompanyats: no se'ns farà fosc. I hem puc quedar pensant. Dos arbres màgics. I misteriosos.

AQUELL SOMRIURE

2010-12-04T10:55:00.000-08:00

Aquell vell llibre al calaix, amb les pàgines grogues. El conte per anar a dormir. Un retrat antic, amb blanc i negre. Aquell silenci: la quietud. La immensitat de la nit. La immensitat de la mar. El vol trist dels estornells. El tren que ja se'n va. El gos que plora com ploren els gossos. Llàgrimes de novembre. Color negre fosc. La llar de foc sense foc: només la llum de l'espelma. La presència en la memòria. I l'arbre que creix. I aquell gest, aquella mirada, aquell somriure.

"Neix una nova edat de tu i de mi

que a cada instant ens fa el viure més clar;

amb tu reprenc el goig de caminar,

i en tu i per tu confio en el destí."

Miquel Martí i Pol

GUANYAREM!

2010-11-25T11:54:00.000-08:00

Pensava en sí fer un post per al clàssic abans o després del partit. Fer-lo després sempre és, utilitzant el símil futbolístic, a pilota passada. Més fàcil. Ja saps com han anat les coses. S'hi han anat molt bé, t'hi pots recrear. Si han anat molt malament, fins i tot pots optar per no fer-lo, i parlar de les eleccions o de les balenes en perill d'extinció del bàltic. Per despistar.

Però el faré ara. No és que m'arrisqui massa, perquè aquest equip dona tota la confiança del món i una mica més. Es pot apostar sobresegur. Els títols l'avalen. Els resultats i el joc també. En el fons i en la forma. En el saber fer i en el saber ser. Tot un orgull, avui divendres i el proper dimarts. I, que no parli aquí de l'altre equip -quan tindria mil i una raons per fer-ho i sortir-ne ben parat- és un clar símptoma d'això. No ens cal.

Culers optimistes al poder. Guanyarem! No ho dubteu!

JO TAMBÉ VULL UN FACEBOOK!

2010-11-17T11:45:00.000-08:00

Tot va començar fa unes setmanes:

-Jo també vull un Facebook! -em va dir, així de sobte-.

I jo li vaig contestar, sorprès:

-Com t'has de fer un Facebook, si tu només ets un bloc que passarà per la blogosfera sense pena ni glòria? I, a més, els blocs no en tenen, de Facebook.

I allí es va acabar la conversa. O això em va parèixer, perquè després va anar insistint, i insistint. Cada vegada més. Utilitzant aquesta vella però efectiva estratègia de fer-se pesat.

-Jo també vull un Facebook!

-Però, perquè vols un Facebook?

-Doncs per fer el que fa la gent normal: mirar el que fan els altres, fer el voayer pel forat del pany i i fer l'exhibicionista i explicar on vaig i què faig i amb qui...

-Ja, però això només ho fem les persones i les nostres petites misèries humanes.

I, davant del meu no rotund que vaig repetir fermament tantes vegades com em va insistir, va optar per la via ràpida i ara ja s'ha obert un Facebook. Sense el meu consentiment. Això és pitjor que pujar un adolescent. No se us acudeixi anar a la dreta i agregar-lo com a amic. Perquè al final, si la cosa va a més, voreu com agafa vida pròpia i se m'escapa de les mans.

POUS I COROS

2010-11-17T05:19:00.000-08:00

Era jo molt menut quan es va celebrar al nostre poble el I Congrés d'Història d'Alcanar el 1889, coincidint amb el 750è aniversari de la població. Aquesta bona pensada va tenir continuïtat i, una dècada més tard, l'any 2000, es va celebrar el II Congrès.
Durant aquells mateixos anys, havia sentit moltes vegades aquella famosa frase que sempre m'havia quedat rondant pel cap: "Quan s'ajunten tres canareus, fan un pou. Quan es troben tres falduts, fant un coro de cantar." Era així com la cultura popular comarcal reconeixia el caràcter fonamentalment pagès d'Alcanar i la vocació cultural d'Ulldecona. Eren unes paraules dites i escoltades al meu poble sense resignació ni enveja, ans al contrari. Com una cosa natural i certa i, fins i tot, amb un punt d'orgull. Perquè ningú sap treballar la terra en aquesta comarca com ho han fet els canareus i les canareves.
Recordo també les molt més recents paraules de Josep Sánchez Cervelló en la inauguració del III Congrés d'Història celebrat aquest cap de setmana, que venia a dir que cap poble de les Terres de l'Ebre podia celebrar un III Congrés local, i ben pocs de tot Catalunya de la dimensions d'Alcanar. Recordo també les paraules sentides per cada cop més gent, reivindicant la potencialitat cultural d'Alcanar, un poble amb dues bandes de música, dues revistes locals, una biblioteca que és de les més potents del territori i un teixit associatiu digne d'admirar. Però que a vegades no ha tingut la suficient autoestima per a dir-s'ho a ell mateix. I creure-ho.
Durant aquests mateixos anys, els canareus han continuat treballant la terra com ningú. Però també han continuat fent congressos d'història. Per totes dues coses se'n poden sentir ben orgullosos. Pous, però també coros.

WHAT'S UP

2010-11-03T10:39:00.000-07:00

Jo també ho intento cada dia. Tots ho fem...

Twenty - five years and my life is still
Trying to get up that great big hill of hope
For a destination
And I realized quickly when I knew I should
That the world was made up of this brotherhood of man
For whatever that means
And so I cry sometimes
When I'm lying in bed
Just to get it all out
What's in my head
And I am feeling a little peculiar
And so I wake in the morning
And I step outside
And I take a deep breath and I get real high
And I scream at the top of my lungs
What's going on?
And I say, hey hey hey hey
I said hey, what's going on?
Ooh, ooh ooh
And I try, oh my god do I try
I try all the time, in this institution
And I pray, oh my god do I pray
I pray every single day
For a revolution
And so I cry sometimes
When I'm lying in bed
Just to get it all out
What's in my head
And I am feeling a little peculiar
And so I wake in the morning
And I step outside
And I take a deep breath and I get real high
And I scream at the top of my lungs
What's going on?
And I say, hey hey hey hey
I said hey, what's going on?
Twenty - five years and my life is still
Trying to get up that great big hill of hope
For a destination

4 Non Blondes, What's up, "Bigger, Better, Faster, More!", 1992

MÉS JOVE DEL QUE SÓC

2010-10-28T04:27:00.000-07:00

Arribo a l'Estació de Sants. Corrents, sempre amb presses. Me'n vaig directe a mitja-distància, a aquella cua on sempre hi ha massa gent per agafar trens incòmodes i sobressaturats que, també, sempre arriben amb retard. Quan m'arriva el torn, dic amb veu decidida: "bona tarda, un bitllet a l'Aldea amb Carnet Jove". Un mirada m'interroga i dubta de la meva edat, i amb to cansat i escèptic hem reson: "Hem pot ensenyar el DNI, si us plau?". Faig un gest afirmatiu amb el cap i trec el meu document d'identificació, que m'acava delatant. "El descompte de Renfe és només fins als 25 anys." Ja ho sabia, però estava fent la viu-viu. M'he amagat el diari a la bossa i m'he penjat uns auriculars per tenir una aparença més juvenil, però ja no cola. Abans alguns operaris benevolents o sense ganes de treballar més del compte encara hem feien el descompte de quan en quan. Ara ja no puc enganyar a ningú. Faig cara de resignació i poso un bitllet de 10 euros damunt de la guixeta. En realitat, més que enganyar a algú, em volia enganyar a mi mateix. Més que pels diners -que també-, ho feia per l'autosatisfació de sentir-me més jove del que sóc. Què hi farem? Ens anem fent grans. Diuen que els traumes, per petits que siguin, passen per diverses etapes, la primera de les qual és la negació. I al final de tot el doloròs procès arriva l'última i definitiva etapa: l'acceptació de la realitat. Quin drama!

I al final penso, dignament, aixecant les mans: està bé, heu pogut amb la meva moral, heu guanyat. Hem rendeixo, claudico. I ara ja no intento res. Arribo a l'estació, i dic "bona tarda, un bitllet a l'Aldea." I arribo a casa, i hem poso la mítica cançó de Pepet i Marieta, "Sense Carnet Jove", que no trobo per enllaçar. És aquella que surt la Long Play i que ja començo a subscriure. Quina nostàlgia!

CULTURA FUTBOLÍSTICA

2010-10-25T06:25:00.000-07:00

Fa temps parlava de futbol amb un amic argentí. Perquè els argentins d'una altra cosa no, però de futbol en saben un tros. I com que ell és d'on és, i jo sóc d'on sóc, vam acabar xerrant sobre Messi. I vam acabar dient les típiques coses que és diuen: que si és molt bo, que si és el millor, tant modest i tant bon noi... I, de sobte, hem va fer una reflexió que vaig trobar molt interessant i que hem ve de gust compartir.

Ell pensava, i deia que tota l'Argentina també ho creia, que Maradona sempre havia donat tant suport a Messi perquè no li fa por que algun dia arribi a ser més bon jugador que ell. Potser ja ho és. Això és secundari. Perquè Maradona sap, i Messi sap, i tots els argentins saben, que la Pulga mai li podrà prendre el lloc reservat que té el Pelusa a l'olímp futbolístic de l'Argentina. Allí és intocable, perquè els Deus viuen per sempre, són immortals. Perquè Maradona, amb la seva forma de ser i amb el seu caràcter, amb la seva genialitat i els seus grans errors, representa el prototip argentí, el poble de l'Argentina. Com diu aquella cançó de Manu Chao -que no és argentí però que és tant hippy que és com si fos una mica de tots els llocs-: "Si yo fuera Maradona, viviría como él." O dit a la inversa: si Maradona hagués nascut aquí, nosaltres segurament no el tindríem tant amunt, fins i tot més aviat al contrari. Segurament, ens agrada més algú com Messi, o Xavi, o Iniesta, Puyol. Tant modestos i tant bons nois. Perquè una cosa és el futbol, i una altra la cultura, amb les seves imatges i els seus símbols, amb les seves identitats, que ho acaba impregnant tot, i pot acabar sent el factor més determinant. Perquè aquí entendrem el futbol i vivim la vida d'una manera, i allà, sigui on sigui, ho faran d'una altra manera. Que no té perquè poder-se explicar, però que és simplement així, com és.
Tot i que queda molt bé, aquí no acabaré fent allò de comparar a Messi i Maradona, com fa molta gent de la meva edat. No se si un ha estat, és o arribarà a ser millor que l'altre, perquè jo només n'he vist jugar a un. I una cosa és haver vist un jugador a l'estadi, seguir-lo cada cap de setmana i resseguir-ne la seva carrera, i l'altra es haver-ne sentit parlar i, i acabar dient allò que els altres diuen. O, com a molt, haver-ne vist quatre vídeos al Youtube. Jo només vaig vore per la tele a Maradona al 1994 al Mundial dels Estats Units, quan ja no tenia prou dits a les mans per contar els anys. Però això tampoc val. Maradona era, ja, un cadàver futbolístic. I me'n recordo com va marcar un gol i es va posar a cridar com una bèstia davant la càmara. I recordo que sentia dir als comentaristes: "Maradona, Maradona!". I jo pensava: "Maradona?".

AQUELLA ESTRANYA SIMPATIA

2010-10-20T05:20:00.001-07:00

Les persones no estem soles en aquest món. Ens relacionem contínuament. Sovint per voluntat i a vegades per obligació, per interès o per solidaritat, per plaer o per afinitat. I alguns cops, sorgeix aquella estranya simpatia que s'envolta de complicitat i que ens hem posat d'acord en anomenar amistat. A vegades, dura per sempre.

L'amistat. Estimar i sentir-se estimats. Quina cosa més profunda. Sempre m'ha fet gràcia aquella trilogia d'amics, coneguts i saludats. I aquella àmplia gama de salutacions i rituals socials, que van des de l'abraçada i l'encaixada de mans, els petons i somriures, a aquella cara indiferent, de pòquer, que es l'imita a moure la part superior de la cella, sense que calgui emetre cap so, no sigui cas s'interprete com a intent de comunicació. Tot i que, posats a dir, val més aquesta sincertiat poc amable, que no el cinisme i la falsetat. Mil vegades. Com més clars, més amics.
Semrpe m'ha fet gràcia, també, aquella obsessió que tenien alguns amics en col·leccionar amics al Facebook, sobretot al principi del Facebook. Valguin les rebundàncies. Com si la seva autoestima pugès amb els números del comptador. I llavors, sempre em venia a la memòria aquella noia d'un país llatinoamericà que ara no en recordo ben bé el nom, que es va fer famosa per dir que comptava els amics del Facebook amb quatre xifres, però que, els amics, amics de debò, els comptava amb els dits d'una sola mà. Perquè, al final, al llibre de cares fins i tot hi tindrem massa gent que acabarà per envair la nostra intimitat. I sempre ens quedarà aquell regust de "no se perquè et vaig acabar agregant i ara t'he de veure la cara per aquí cada dia. Perquè tampoc som tant amics, ni coneguts, i al fons, sempre he pensat que ets una mica capullo". Amb perdó pel castellanisme.

ARA MATEIX

2010-10-18T06:12:00.000-07:00

Ara mateix. Un poema d'aquells estricatment pessimista, però que sempre deixa una porta oberta a l'esperança, a l'optimisme. Perquè tot està per fer i tot és possible.

"Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible."

Miquel Martí i Pol

MADRID (a seques)

2010-10-01T04:22:00.000-07:00

Estació d'Atocha. El metro, línia color blau clar, parada Tribunal. Si hagués vingut en avió, també amb metro, directe. Si hagués vingut en cotxe, sense peatges. Sense més comentaris. No cal. Malasaña. Calle Hortaleza i Calle Fuencarral, que pugen i baixen cap a la Puerta del Sol -que és una plaça però li diuen porta-. I el Km 0 -sí, una altra vegada-. I la Plaza Mayor. Entremig, la Gran Vía, sempre plena de gent. Espanyols, però també argentins, italians, angleses, paraguaians, indis, brasilers, nordamericanes, de tot arreu. Salut a tots i bona sort! En espanyol i en anglès -malament, encara-. I en català, només per telèfon. Les canyes i les tapes. ¿Qué se debe? La Puerta de Alcalá i el Parque del Retiro, sempre tranquil. El bocadillo de calamares -sí, una altra vagada, però encara no m'hi he atrevit, ni m'hi atreviré, ja. Tampoc no cal-. La Castellana, amb la Cibeles i Neptuno pel mig. Lavapiés. La Plaza de Oriente i el Palacio Real. El Santiago Bernabéu i el Vicente Calderón. El metro, línia color blau clar, parada d'Atocha Renfe. Ja és octubre.

BOCADILLO DE CALAMARES

2010-09-27T13:14:00.001-07:00

Des de dalt de la Meseta les coses es veuen diferent. Tants dies a Madrid i ja començo a pensar i a somiar en castellà. Ja pronuncio correctament Madrí, o en el seu defecte Madriz, però ja mai a la catalana: Madrit. Vec aigua de la Sierra, i les meves canyes sempre van ben acompanyades per tapes generoses, i si no, demano "un tercio y un bocata de calamares, gefe". Que primer pareix que no, però tampoc és tant mala idea, això de menjar calamars amb pa. Perquè, sucar el pa amb tomàquet, un bon raig d'oli d'oliva i un pensament de sal, "pa qué"?

Obro el diari per la secció d'esports per vore que fa l'Atleti: el Kun encara està mig lesionat però De Gea cada dia és més gran. Aquest any promet. Ara ja cantussejo les cançons de Sabina situant-les, cada cosa al seu lloc, aquí això i allí allò: Pongamos que hablo de Madrid. I surto els caps de setmana amb els meus col·legues de Madrid a fer unes copes per Malasaña, que aquí la gent surt més que a Barcelona. I els diumenges per la tarda, a descansar al Retiro. Ei, i vosaltres direu que no, però la veritat és que la Curri Valenzuela té la seva gràcia. I estic a punt de comprar-me la samarreta d'Iniesta, però la del dorsal 6, que aquí és porta molt.

Arribats a aquest punt, hem retracto públicament del meves últimes paraules sobre el Km. 0. Perquè, ben pensat, per algun lloc s'han de començar a contar els números, no? I tots els ous tenen un rovell, que és per allí on comencem a sucar el pa, perquè és el més bo. I, hi ha algú que no es mire el melic, de quan en quan? I anant més enllà, fins i tot ja m'agafa una mica de picor i de catalanofòbia. No, si al final, m'hauré de fer l'harakiri i tot. Deuen ser els 650 metres d'altitud, que ja no m'arriva prou oxigen al cervell. Jo, que sóc tant mediterrani... Dec estar confós.

Nota 1: crec que no he pogut enganyar a ningú. Els que hem coneixeu haureu vist de seguida que tot això no és més que una broma. Un excusa per intentar fer un crònica de Madrid, dels madrileños i les madrileñes, del Oso y el Madroño, entre la caricatura i la realitat, i una mica provocadora. De fet, encara no m'he atrevit amb el bocadillo de calamares. M'hauré d'omplir de coratge.

Nota 2: si algun amic de Madrid ho llegeix, haurà sabut també de seguida que és una broma sense cap ànim d'ofendre, "des el respeto y el cariño, que me tratais muy bien!". Però, perquè estic escrint en castellà? Si heu arribat fins aquí, ja haureu vist que el traductor està al fons a la dreta ;)

ALCALÁ DE HENARES

2010-09-22T09:12:00.000-07:00

Tot i que ara estigui ben bé el mig de la ciutat, la Puerta de Alcalá era una de les antigues portes que donaven l'entrada a l'antiga vila de Madrid. En direcció contrària, s'agafava el camí d'Alcalá que, algunes desenes de quilòmetres enllà, conduïa cap a Alcalá de Henares. Per aquells anys hi va néixer un tal Miguel de Cervantes, a qui això d'agafar la ploma i el tinter l'inspirava i es va fer famós per escriure, entre d'altres, El Quixot. Hi ho devia fer bastant bé, perquè durant molts i molts anys, ha estat de lectura obligatòria a l'institut, fins avui. O almenys, ho era quan jo hi anava.

Alcalá és també coneguda i visitada per la seva antiga i famosa Universitat, fundada pel Cardenal Cisneros, i per ser actualment ciutat Patrimoni de la Humanitat. Però més enllà d'aquesta i altres coses, Alcalá sempre anirà lligada al nom de Cervantes. Primer, perquè van tenir la sort de que nasqués allí. I després han estat prou intel·ligents per montar la paradeta al seu voltant. Com ha de ser. Personal i anecdòticament, Alcalá sempre m'havia fet gràcia, perquè la gent l'havia confós sovint amb el meu poble. "D'on ets tu?", "d'Alcanar", "d'Alcalá?", "No, d'Alcalá no, d'Al-ca-nar."

Recordo també quan fa uns pocs estius vaig estar a l'idíl·lic poblet anglès d'Stratford-Upon-Avon, on va néixer William Shakespeare pocs anys anys després de Cervantes. I on també van aprofitar-ho per montar el xiringuito. Com ha de ser. Seguint la ruta, haurem de tornar a València, on va néixer Joanot Martorell bastants anys abans que Shakespeare i Cervantes. Perquè, allí també han montat la paradeta del seu escriptor, com ha de ser?

MADRID, KM 0

2010-09-13T13:54:00.000-07:00

A dalt i al mig de la meseta, amb la famosa placa del quilòmetre zero de Madrid sota els peus. Allí on algú, amb un escaire a una mà i un cartabó a l'altra, hauria pensat ja fa un temps: "Això serà l'origen, el 0. Des d'aquest punt, començarem a contar els números i donarem nom a les coses. Aquí començarà tot." I aquest protagonista de la història ho va parir ni més ni menys que a la Puerta del Sol. El sol, al centre del sistema, contemplant com tot allò conegut gira al seu voltant i en depèn. És el món dels símbols i del simbolisme, que mai no és ni innocent ni és per casualitat. Ara li veig tot el sentit a aquella famosa frase del segle passat, o de l'altre: ¿Usted de dónde viene, de provincias? Això és centralisme, tota la resta són tonteries. Ara he vist, també, que a Barcelona -que dit sigue de passada també pateix d'aquest mal- el senyor de l'escaire i el cartabó era un aficionat.

MILANO

2010-09-11T01:51:00.000-07:00

Diuen que si vas de Torí a Milà, a Torí no has de dir que vas a Milà i a Milà no has de dir que vens de Torí. És això de les grans rivalitats entre ciutats, que des de fora no s'entén massa però des de dins es viu amb tota la passió que es mereix.

Milà forma part d'aquell selecte grup de ciutats que no són la capital del seu país però ni falta que els fa, perquè sense ser-ho, ja actuen com a tal. Milà és la capital econòmica d'Itàlia. I és la capital europea de la moda, només en competència amb París. El tòpic diu que els milanesos i les milaneses caminen orgullosos pels carrers del centre de la seva ciutat, ben pentinats i exhibint les seves millors gales, amb trage i corbata ells, amb vestit elles, i amb la mirada d'agradar-se a un mateix. El tòpic sempre és el tòpic, però a Milà el tòpic s'aproxima molt a la realitat. Igual d'orgullosa com els seus ciutadans s'alça l'espectacular catedral sobre la Piazza del Duomo al mateix centre de la ciutat. I igual de sobèrvia, a la mateixa plaça, la galeria Vittorio Emanuelle II. Més modestament circulen els nombrosos tramvies pels carrers del costat, sense parar, un darrera l'altre. Li donen una pinzellada més entranyable i quotidiana. Alguns més nous i moderns. D'altres de molts antics, i te'ls pots imaginar quasi en blanc i negre.

TORINO

2010-09-09T06:04:00.000-07:00

Torí és una ciutat mitjana europea, bastant tranquil·la, amb poc menys d'un milió d'habitants. Capital del Piemont, ha estat tradicionalment un dels motors del potent i industrialitzat nord italià, amb les seves grans empreses i indústries. Té una única línia de metro, que arriba a les portes del centre de la ciutat, que destaca -pot ser per això- per està ple d'autobusos i tramvies i també per ser racionalment quadriculat. Les ulleres fosques s'han quedat a l'hotel, perquè només hem vist el sol transalpí l'últim dia. I ha plogut. Segurament, plou sovint. Pot ser per això, la ciutat està plena de grans avingudes amb molts i molts de porxos, que li donen elegància a la ciutat i amplitud als carrers. De manera que pots passejar tranquil·lament mentre plou a bots i barrals. Banyada pels rius Po i Dora, en destaca l'antiga part romana, el quadrilatero romano com diuen els torinesos, ideal per fer l'aperitivo -per la nit-, i les grans avingudes -amb porxos, com no-, com la Via Po i la Via Pietro Mica, i les més comercials, Via Roma i Via Garibaldi -aquesta última, sense porxos-. I enmig, tot ple de places, com la Piazza Vittorio Veneto -una de les més amplies del món- o la Piazza Castello, al centre de la ciutat, on està el Palazzo Reale -que va ser la residència oficial dels Saboya- i del Palazzo Madama.

Al final, no hem estat a Delle Alpi. I m'haguès agradat, perquè sempre he simpatitzat amb la Juventus de Torí. M'agradava l'equip que a finals dels 90 que va guanyar la Lliga de Campions, amb jugadors com Zidane, Vialli, Ravanelli, Francescolli, Del Piero o Deschamps. Però a Torí val més no parlar massa de futbol, perquè tu seràs pretensiosament del millor equip del món i ara la Vecchia Signora sobreviu per la meitat de la taula del Calccio. Encara no s'ha recuperat del descens administratiu de fa pocs anys a la Serie B, d'un equip que havia guanyat l'Scudetto i, tot i que va conservar al seu porter Buffon -això és amor als colors-, va perdre la majoria dels seus grans jugadors, com Vieira, Zambrotta, Cannavaro o Ibrahimovíc. Un moment, he dit Ibrahimovíc?

ESTELLÉS, EL POETA

2010-09-04T01:38:00.000-07:00

"Em moriré escrivint els millors versos de l'idioma català en el segle XX, amb perdó de Rosselló i Salvat, amb el permís de Pere Quart i Espriu. Foix plorarà moltíssim en saber-ho i inútilment intentarà un sonet, l'unic sonet que li serà rebel i mai no passarà del tercer vers. Fuster, Ventura: no digueu que no us he avisat a temps."

L'amic blocaire Lluc m'ha inspirat a sumar-me avui a la Festa Estellés. Sempre he sentit dir que Vicent Andrés Estellés era el poeta del poble, perquè parlava de les coses senzilles, de l'entranyable quotidianitat i de les petites misèries humanes. En paraules seves, "enamorats que es palpen en el metro, pàtries del neon, sonets greixosos, el baf de la col bullida, la nostàlgia, la llarga escala d'escalons de fusta." Estellés parlava sense complexos ni sense tabús de la mort, del sexe, del menjar, de l'amor... Potser sense grans metàfores, però dient les coses pel seu nom.

Sempre m'ha agradat molt el poema aquell del primentó torrat. Deliciòs (el poema, vull dir):

"Res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.
m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
cloc els ulls i me’l fot. "

PEPET TÉ RAÓ

2010-09-02T01:48:00.001-07:00

Segon post de la temporada dedicat a Pepet i Marieta, que ha tret nou treball aquest estiu. Que sí, ja ho sabem, que estan Els Amics de les Arts i estan els Manel. I Feliu Ventura i Pau Alabajos. Però Pepet és Pepet, el millor grup que ha sortit de les nostres Terres. Perquè Pepet, com quasi sempre, té raó. Té raó quan titula el disc Qui no plora no mama, frase feta i sàvia de la cultura popular que havia sentit per casa des de menut. Té raó quan diu que "aquí tothom li pega al Vicing, tothom té algun desfici pa oblidar les penes i els maldecaps". I no menys cert és que -com tots vatros-, jo també "sóc un animal, i de lo més normal!". Té raó també quan diu que "me moles que t'he cagues i me moles perquè sí". I la llei de Murfy, que sempre és compleix, i que un grup de científics d'algun país desenvolupat estarà a punt a punt de demostrar! I, què dir, dels "pixapins, pixapins de Barcelona"? Només coses bones! I de "Lo xalet", que tots tenim a la nostra infantesa!? I tot "pujant les costes d'Alcanar", que no té res a veure amb això però que és el meu poble. Passant de la lletra a la música, sempre s'ha lloat la capacitat del grup per combinar estils i tendències del tot diferents. Segons els crítics, ben trobats els tons de twist, swing i funk. Però, no heu trobat a faltar la jota de costum?

PEP, EL FILÒSOF

2010-08-31T14:18:00.001-07:00

Uf!, sort que ja som a 1 de setembre. Ja em moria de ganes d'escriure de nou al bloc. Que consti que he estat escrupolosament fidel a la meva paraula i això està publicat a quarts d'una del primer de mes, tot i que el senyor Blogger digui el contrari. O el senyor Google, que ve a ser el mateix senyor. Però la temptació ha sigut gran i ha anat just: una mica més i trenco el meu autoimposat ramadà particular d'agost, laic i pseudoliterari.

Primer post de la temporada dedicat a Josep Guardiola. Pep per als amics, coneguts, saludats, aficionats i públic en general i anomenat amb encert el filòsof per Zlatan Ibrahimovíc. Si a Madrid van batejar els egos de l'estrella amb CR7, els del president amb el ser superior i els de l'entrenador amb the special one, perquè ens havíem de conformar a Can Barça amb dir-li Pep? -I, perquè ens hem d'acabar fixant sempre, i encara, amb Madrid?-

El filòsof és l'home intel·ligent, que pot veure on no poden veure els altres. És l'home que pensa, però que també fa pensar als altres. És aquell que no desprècia als altres perquè no saben tant com ell, sinó que els admira i els agraeix tot el que li han ensenyat. El filòsof és a qui la gent segueix. És també qui sap distingir allò que es bo d'allò que és dolent. El filòsof és tot això: l'arquitecte, el mestre, el visionari, l'exemple.

Ibra ho va saber veure abans que ningú. És allò que tothom pensa però només algú és capaç de plasmar-ho en paraules. Ara ja tenim el nostre filòsof. No n'havíem tingut mai cap a Catalunya, no? Doncs aquí està. I per molt de temps. Gràcies, Ibra... I gràcies, Pep. Ara ja ets, una mica, més gran.

TANCAT PER VACANCES

2010-07-30T02:38:00.000-07:00

Com que aquest modest espai volia arribar a ser algun dia un d'aquest seriosos i rigorosos blocs d'història que fan de bon veure, i últimament ha acabat lamentablement degenerant en algun gènere inclassificable pròxim a la filosofia existencial barata, potser ha arribat el moment de prendre'ns un descans. Bé, en realitat, això no deixa de ser una excusa per -com l'agost passat- tancar la paradeta, tot i que, al mateix temps, no per això deixa de ser cert. El bloc és un és un petit espai molt personal i molt entranyable, però que s'ha de cuidar una mica cada dia, i això també suposa un petit esforç. De quan en quan, cal mirar-se les coses agafant una mica de distància. Almenys una vegada a l'any, tots hem de baixar de l'escenari i asseure'ns en alguna butaca d'espectadors.

De tots els cartells, "tancat per malaltia", "tancat per reformes", "tancat per defunció", "tancat per incompliment de llicència"!, el millor és indubtablement "tancat per vacances". Fa goig de posar:

TANCAT PER VACANCES

De l'1 al 31 d'agost (ambdós inclosos)

Tornem al setembre amb les piles carregades.

Bon estiu! Porte'us bé, descanseu però sobretot passeu-ho molt i molt bé :)

EL MEU POBLE

2010-07-28T14:51:00.000-07:00

El meu poble és un poble normal. Té muntanya, modesta, i platja, normal. Ja té una mica més de 750 anys, ni molt vell ni molt jove. Té una església normal i una Ermita com moltes altres, tot i que per als canareus, i també per a les canareves, sempre serà la millor. Pura devoció. Ni massa gran ni massa menut, prou per conèixer més o menys a tothom sense acabar de conèixer a ningú. "Este, que és el fill de tal, i treballa d'això. Saps qui vull dir, no? Que és el germà de la cosina del que té la finca al costat de la meua." "Sí, me penso que sí -que en realitat vol dir que no, però què és igual, que el nom no fa la cosa-."

El meu poble és un poble normal, com la majoria de pobles de la comarca. Allunyat de la ciuat, una mica oblidat per les circumstàncies, on conviuen vells i joves, i nouvinguts de països de l'est. Amb la seua història, les seues festes i les seues tradicions. Amb el seu parlar, nordoccidental de transició o tortosí, però cada vegada més ebrenc. Però amb el seu accent peculiar i les seues paraules, que ja el fan diferent dels pobles del costat. És un poble treballador, com cap altre. Dit aquí pareixerà una mica pretensiós, però és una fama guanyada a pols i que és pot corroborar per les contrades. I és un poble que, en les seues festes, també s'ho sap passar molt bé. Algun poble té més festes majors que el meu? Xalera.

El meu poble és un poble normal, com molts altres, però que té una cosa especial que no té ningú més i que el fa diferent a la resta. Els Prats -en majúscula-, aquell petit trosset de terra a uns centenars de metres de la mar. Prou a prop per a que puge la brisa fresca i salada de la mar. Amb la seua caseta i el seu rafal, el seu hortet, i amb una mica de sort, la seu mota. On els domenges és fan dinars familiars, evidentment amb paella, i ve el cosí que viu a Barcelona, la germana que treballa a Tarragona, i la resta de la família, que estan tots al poble, però que només es reuneixen tots junts en domenge. Al costat d'aquesta versió del Prat com a espai de trobada, familiar i d'amics, també està el Prat entès com refugui. Quan un canareu vol estar tot sol, posem per cas a l'hivern, se'n va al Prat. Si té el mòbil apagat i el busques però no el trobes, el trobaràs al Prat. Perquè és el seu petit espai dins del seu món. I allí està tranquil. Content o trist, però tranquil.

A part d'això, que és només una anècdota, i de moltes altres coses, i de que ens l'estimem molt, moltíssim, Alcanar és un poble normal, com molts altres.

NOMÉS RESPIRA

2010-07-26T11:47:00.000-07:00

A vegades, no cal fer res més...

Yes I understand that every life must end, aw huh,..
As we sit alone, I know someday we must go, aw huh,..
I’m a lucky man to count on both hands
The ones I love,..

Some folks just have one,
Others they got none, aw huh,..

Stay with me,..
Let’s just breathe.

Practiced are my sins,
Never gonna let me win, aw huh,..
Under everything, just another human being, aw huh,..
Yeh, I don’t wanna hurt, there’s so much in this world
To make me bleed.

Stay with me,..
You’re all I see.

Did I say that I need you?
Did I say that I want you?
Oh, if I didn’t now I’m a fool you see,..
No one knows this more than me.
As I come clean.

I wonder everyday
as I look upon your face, aw huh,..
Everything you gave
And nothing you would take, aw huh,..
Nothing you would take,..
Everything you gave.

Did I say that I need you?
Oh, Did I say that I want you?
Oh, if I didn’t now I’m a fool you see,..
No one know this more than me.
As I come clean.

Nothing you would take,..
everything you gave.
Hold me till I die,..
Meet you on the other side.

Pearl Jam, Just breathe, "Backspacer" (2009)

TEMPESTA D'ESTIU

2010-07-24T01:15:00.000-07:00

Ahir vaig viure la primera tempesta d'estiu de la temporada. Sempre m'han agradat, des de menut. Sempre, però, que tingués un bon lloc per a protegir-me, perquè si t'agafen desprevingut poden arribar a ser una mica perilloses. Si estàs una mica atent, sempre et podràs aixoplugar, perquè les tempestes d'estiu sempre avisen. Amb més o menys temps, però avisen. Tenen aquest punt de noblesa. Com volent dir, "aneu's preparant, que en breu comença la festa". Si ets un expert, ho pots detectar pels núvols i la configuració del cel. La resta de mortals tenim un sentit comú que ens avisa. Els animals també ho perceben. L'ambient es tensiona. I de cop, comença l'espectacle. Plou molt i molt i cauen llamps i trons. Si és de nit, és fa de dia per moments. Si és una tempesta molt gran, s'emporta tot el que hi hagi per davant, sense comtemplacions. Imparable. Amb tota la força descomunal de la natura. Però el millor encara està per arribar, perquè després de la tempesta sempre arriba la calma. L'ambient ja s'ha destensionat del tot i regna la tranquil·litat. L'ambient no pot està més tranquil. El termòmetre ha baixat uns graus i bufa una brisa refrescant. I acabes la nit embolicat en un llençol, agradablement sorprés, en ple estiu.

PER TOT AIXÒ

2010-07-18T09:33:00.000-07:00

Mai no guanyarem cap Mundial. Mai no batrem un Record Guiness ni serem els propietaris del millor restaurant del món. Segurament mai no serem aclamats davant de les masses. Mai no arribarem a la lluna ni escriurem unes memòries completes. Mai inspirarem tant algú perquè una cançó arribe a portar el nostre nom. Però tots i cadascun de nosaltres, persones perdudes a l'anonimat, ens mereixem un homenatge.

Per dir bon dia pel matí a aquells que no coneixem. Per haver cregut amb nosaltres mateixos quan ja ningú ho feia. Per haver donat sense esperar res a canvi i haver-ho agraït quan ens ho han recompensat sense que calgués. Per haver consolat al nostre amic i deixar que plorés a la nostra espatlla. Per haver perdonat a aquells que ens han fet mal. Per haver persistit quan les coses es posaven tant difícils. Per no castigar al xiquet que tots portem a dins. Per admirar les virtuts de la gent i saber-ne relativitzar els defectes. Per saber riure cada dia, també de nosaltres mateixos. Per haver arribat al cim de la muntanya i no haver volgut tornar a la plana tranquil·la, sinó buscar un pic encara més alt. Per la paciència, tant necessària. Per haver buscat el camí a seguir i per haver-nos atrevit a caminar-lo. Per haver estimat tant al nostre poble i a la nostra gent. Per llençar-nos al buit sense xarxa. Per no renunciar a continuar sent genuïnament nosaltres mateixos. Per haver arribat a ser feliços.

PARAULA D'STONE

2010-07-17T05:52:00.001-07:00

Ahir a la nit, el programa Tardà Tarda celebrava els seus 25 anys en una festa a Luz de Gas. Ara hauria de dir que en sóc un fan incondicional i que escolto tots els programes, però no és així. Hi hi vam anar simplement per celebrar l'aniversari d'un amic -felicitat de nou, Pere-, ja que el cartell prometia. Actuaven Atomic Boy Blues, la Tardà Rock Band, Gerard Quintana, Mürfila, Sidonie, Los Rebeldes -amb la formació original del 1977-, Emilio Díaz, Dani Nel·lo, Ramoncín, Johnny Burning dels Burning i Marky Ramone, dels mítics The Ramones. Història viva de la mitologia del rock. Va estar molt bé també les salutacions de mols rockstars per la pantalla de vídeo de la sala, com les dels Rolling Stones, Quen, AC/DC, Metallica, Simples Minds, Deep Purple, Red Hot Chili Peppers, Blur o Iron Maiden. Hem quedo amb la de Thom York, de Radiohead. Hem quedo també amb les paraules de Quintana, que va dir que el rock és, avui, més necessari que mai, perquè mai s'ha fet res tant honest i tant autèntic. "Tarda tardà. Paraula d'Stone."

MOLT LLUNY

2010-07-13T07:38:00.001-07:00

Tanco els ulls i imagino que anem de vacances. Les anhelades vacances. Anem a l'aeroport i agafem l'avió que fa el trajecte més llarg, perquè anem molt lluny, a l'altra punta del món. Dormim i somiem durant el viatge. Arribem després de moltes hores de vol i ens sorprèn, just tocar amb els peus a terra, un clima extremadament càlid, que no caluròs. Estem en una illa perduda enmig del Pacífic que no cal situar sobre el mapa. Tot és tant exòtic: el paissatge, la gent, els animals. Ens parlen amb una llengua que no coneixem i ens comuniquem amb gestos. Intentem demanar algun refresc i ens porten un estrany licor autòcton que no té res a veure amb la cervesa fresca que jo volia, però que mmhh, està boníssim! Ens allotgem en un apartament que vam llogar abans d'arribar que en realitat resulta ser una cabana de canyes, just davant de la mar. Ens banyem cada dia en unes aigues tant transparents que ens podem veure els peus com es van obrint pas entre la sorra, abans de començar a nedar. Fem l'amor cada dia i cada nit. Devorem fruites tropicals i mengem peixos acabats de pescar, que encara cuegen quan els posem a rostir a les brases. Després sempre fem una migdiada, generosa. I anem coneixent la gent que viu allà, perquè de viatgers com nosaltres n'arriben molt pocs. I els intentem explicar coses del nostre país. I si no ens acaben entenent, els fem un somriure, que això és internacional, com riure. I ens agafa un punt d'anyorança, perquè estem tant lluny de casa... Però al mateix temps, allò no té preu. Si el paradís existigués, seria així. I van passant els dies i les setmanes. I arriba el moment. Què fem? Tornem o ens quedem?

TARRAGONA, LA CIUTAT TRANQUIL·LA

2010-07-07T09:35:00.000-07:00

Tarragona és una ciutat tranquil·la. La gent camina pel carrer sense preocupacions ni presses. Hi vaig viure quatre anys, quan estudiava BUP i batxillerat, que és aquella etapa de la vida en que et pots dedicar bàsicament a treballar poc i viure sense massa preocupacions i amb molt poques presses, per no dir cap. I com que quan ens fem més grans tots tenim molta feina, i si no ens la busquem, un mira amb una certa nostàlgia aquells anys d'adolescència. Perquè ara estem més estressats del que caldria. Per això, quan hi vaig de quan en quan a veure els amics que hi vaig fer -els millors-, deixo les presses aparcades a l'estació, i jo també camino tranqui·lament i sense preocupacions, xino-xano. Sempre he sentit dir que Tarragona és una ciutat petita i alhora un poble gran. És també ciutat patrimoni de la humanitat, és la Tàrraco romana i el Nàstic un bon equip de futbol. És la Rambla Vella i la Rambla Nova, neta i tranquil·la -sense comparacions-, i al final, el balcó del Miracle, que no deixarà mai de ser espectacular.

Sovint però, m'assalta la idea perversa al cap que pot ser tot això de la ciutat tranquil·la només és una percepció meva. De fet, sé del cert que la gent té les mateixes preocupacions i presses que a Alcanar o a Barcelona. Però de quan en quan diuen que pots fer una miqueta de trampes al solitari. Per això, Tarragona sempre serà una ciutat sense presses ni preocupacions. On pots caminar tranquil pel carrer sense que ningú se t'emporti per davant. On fins i tot, pots deixar passar algú que vegis més estressat que tu i fer-li un somriure: "Tranquil/a, no porto cap pressa."

ALLÀ ON EL MÓN S'ACABA

2010-06-21T08:57:00.000-07:00

El tram final de l'Ebre, és d'aigues lentes i estancades. Tot ell és quietud. Es pot vorejar des de la terra ferma peninsular per la seva riba dreta, entrant fins a Sant Jaume, ja a la plataforma deltaica. El paisatge serà marró, serà groc, serà blau o serà verd. Tot dependrà de quan hi vagis, perquè serà terra, aigua, brots tendres o espigues torrades d'arròs. Et seduirà el paissatge, i la seva pau que et transmetrà. Continuant en direcció a la desembocadura, podràs tombar a la dreta cap a la platja del Serrallo, verge. Sense dutxes, sense xiringuitos. Si tens molta sort, fins i tot sense gent. Com si l'home no hagués existit mai. Una de les platges mes privilegiades de Catalunya. Si continues recte, deixaràs l'Ebre, que no veuràs desembocar a la mar, i agafaràs la gola de Migjorn, fins a la platja. A la dreta et quedarà també l'Illa de Buda, declarada Reserva Natural. La podràs vore des del mirador que hi trobaràs, el més alt del delta, Al costat hi trobaràs una de les llacunes deltaiques, l'Alfacada. I al final, la carretera s'acabarà, perquè arribaràs a la mar. Si tornes a estar de sort, i no hi ha gent, només hi haurà el silenci trencat pel fort vent que sempre hi bufa. I et tornarà a envair aquella sensació de pau, com si estesses al desert, lluny de la civilització, com si el món s'hagués aturat. I tindràs la sensació, alhora, que el món s'acaba allí. I t'agafarà un calfred al cos. Perquè el món, s'acaba allí.

SARAMAGO, L'ESCRIPTOR

2010-06-19T09:36:00.000-07:00

Avui dissabte, teles, diaris i blocs van plens amb la notícia de la mort de l'escriptor portuguès José Saramago (1922-2010), premi Nobel de literatura el 1998. La veritat és que tampoc se gran cosa d'ell per explicar. El vam escoltar en una conferència a l'Autònoma crec recordar a la seva visita del 2001 i tot just vaig començar a llegir un llibre seu que -la veritat sigui dita- no vaig acabar, Assaig sobre la ceguesa. la qual cosa no vol dir que no em resultés interessant, ans al contrari.

Però malgrat no saber-ne massa cosa, ha estat un personatge que sempre m'ha caigut simpàtic i que he trobat interessant. No se si ha estat sempre així, però potser ha coincidit que per la meva joventut l'he descobert a la seva vellesa, que és quan la gent és sent prou lliure per, veient la mort ben pròxima, dir allò que pensa, tal com raja, sense haver de passar comptes amb ningú, només que amb la pròpia consciència. I la veritat és que ha estat un personatge interessant perquè les seves paraules no han deixat indiferents a ningú.

Amb tot, i tot i que es tracte d'una mort, acabarem amb una mica d'humor i d'ironia, que sempre va bé. Com ha penjat Pau Alabajos al seu Facebook, i va dir el propi José Saramago: "Tothom em diu que he de fer exercici. Que és beneficiós per a la meua salut. Però mai no he escoltat ningú dir-li a un esportista: has de llegir!"

LES LLIGUES DEL BARÇA (II)

2010-06-15T06:19:00.000-07:00

Reprenem el fil de les lligues del Barça. Ens havíem quedat amb el Camp Nou, amb les primeres teles en color, amb els últims anys de la dictadura. Un jove holandès, anomenat Johan Cruyff, arribava a l'aeroport de Barcelona. S'incorporava a un equip que presidia Agustí Montal i que entranava un altre holandès, R inus Michels, i que comptava amb jugadros com Carles Reixach o Hugo Cholo Sotil. Feia 14 anys que el Barça no guanyava la Lliga i s'imposaria 0-5 al Bernabéu. Memorable. Feia 14 anys que el Barça no guanyava la Lliga i acabaria guanyant la Lliga. "Mamita, campeonamos!", com va dir el Cholo Sotil. Era la Lliga del 74.

Franco acabava morint i arribava la transició, també al Barça. I arribava Maradona. Però el següent títol no arribaria fins a la temporada 84/85, 11 anys més tard, amb Núñez com a president, Terry Venables com a entrenador, i jugadors destacats, com Shuster, Archivald, Migueli o Urruti. L'"Urruti t'estimo!", que immortalitzaria Puyal. Era la Lliga que donaria a l'equip el passi per jugar la Copa d'Europa. Ja se sap, no cal extrendre's molt en aquest punt: arribaria a la final de Sevilla però acabaria perdent miserablement contra l'Steaua de Bucarest a la tanda de penalts.
A partir d'aquí, ja hi ha moltes teles en color i els ulls de qui us ho explica ja ho han vist per contar-ho. També segurament els vostres per recordar-ho. Que us haig d'explicar? Però som-hi! Un no tant jove holandès, Johan Cruyff, arriba a l'aeroport de Prat. Formarà un equip que acabarà agafant el nom de Dream Team, amb jugadors com Laudrup, Stotxkov, Koeman, Guardiola o Bakero, que guanyarà 4 lligues seguides, del 91 al 94, amb Tenerifes i penal fallat de Djukick a Riazor. I la Copa d'Europa. La primera. La de Wembley. La del gol de Koeman. Aquell equip imposaria una manera de jugar, un 3-4-3, un estil, una identitat.
Arribaria també un altre holandès, Louis Van Gaal, que al final de la dècada guanyaria dues Lligues més, al 98 i al 99. Ho faria també des de l'escola holandesa de l'Ajax, amb un 4-3-3, però amb un estil diferent, més metòdic, més disciplinat. Ho faria amb Rivaldo, Figo, Kluivert i Luis Enrique al capdavant.
Però que us he d'explicar? Seria un altre holandès, Frank Rijkaard, amb un altre president, Joan Laporta, qui recuperaria la idea del Dream Team i guanyaria dues Lligues més, la del 05 i 06, amb Ronaldinho, Samuel Eto'o, Puyol, Deco i Xavi. I la Champions de París. La segona. I arribaria la tercera amb Guardiola, ara com a entrenador, la de Roma. Que us he d'explicar? I Messi. I Iniesta. I el Mundial de Clubs. I les 6 copes. I l'última Lliga, la vintena de la història. L'admiració del planeta futbolístic. L' excel·lència. Quasi quasi, la perfecció.

Posts documentats a partir de la viqui i el programa Recorda, Míster, de Barça TV.

VIURE SENSE

2010-05-29T11:27:00.000-07:00

A la vida hi ha moltes coses imprtants, que formen part de nosaltres mateixos. D'altres de fonamentals, que són nosaltres mateixos. Al seu costat, n'hi ha que en podríem prescindir i continuar vivint perfectament. I n'hi ha d'altres que fins i tot ens en voldríem desprendre. D'altres que hauríem de.
Podríem viure sense els nostres vicis/hobbys? Segurament, ens costaria una mica, peró sí. Podríem viure sense els caps de setmana? Evidentment, ens costaria molt més, però pot ser ens hi podríem acabar acostumant. Podríem viure sense música...?
Podríem viure sense escotar, de quan en quan, Creep de Radiohead, Friday I'm in love de The Cure, What's up de 4 non blondes o Fetixista de Pepet? Rotundament, no! No podríem viure. Ni tant sols, sobreviure! Evidentment, les quatre cançons canvien segons la persona, i dins la mateixa persona, van canviat durant el temps i depenen del moment. Però sempre hi són. Estan allí. Acompanyant-nos. Quan les escoltem o simplement quan les xixiuegem.

Aprofito aquest petit espai per a reivindicar la cançó de Fetixista de Pepet i Marieta, que ha estat pseudocensurada a molts llocs per no ser políticament correcta, o parlant més clar, degut a les seves elevades dosis de sexe no convencional i drogues vàries. Es la típica cançó que no sentirem mai per la ràdio, per exemple. La qual cosa és una injustícia, perquè, almenys per a mi, és el millor tema del grup del Sénia, i de llarg. Per cert, no he enllaçat la cançó perquè "el usuario ha suprimido este video", segons Youtube. Doncs això.

PER UN RIU VIU!

2010-05-26T08:09:00.001-07:00

El proper domenge 30 de maig, la gent de les Terres de l'Ebre ens tornarem a manifestar a Barcelona. Serem tots aquells que sempre ens ha quedat la sensació que, quan algú va agafar llapis i paper per dibuixar el mapa de Catalunya en algun despatx de la capital, va fer una mica de trampa. Més enllà de transvassaments, centrals nuclears, massificació eòlica, projectes de cementiris nuclears i gassificadores... PHNs, Castors, MTCs... Més enllà d'haver de guanyar-nos les garrofes lluny de casa, seguirem pensat que algú va fer trampa. Però més enllà d'això, seguirem reivindicant un futur per al nostre riu i un futur per a la nostra terra. Més enllà d'això, continuarem mirant el futur amb optimisme.

FRASEOLOGIA

2010-05-21T03:03:00.001-07:00

Avui inaugurem secció, amb una de les (pseudo)ciències més apassionants: la fraseologia. Serà una secció fàcil de fer, ja que serà a base reproduir l'enginy i la clarividència dels grans mestres del pensament. A vegades, calen frases profundes, a vegades, només per a passar-s'ho bé i riure, a vegades per a reflexionar-hi. M'hi vaig aficionar molt amb un bon amic quan, fa uns anys, sortia una bona frase al sobret del cafè, cosa que donava peu a començar una bona conversa. I com que ara en poso alguna de quan en quan a la franja dreta del bloc, he pensat en anar-les recollint, per a que no es perdin. De tots els autors, em quedo amb el gran Oscar Wilde:

"La inspiració és bona sempre i quan t'agafi treballant." Pablo Picasso

"Primer t'ignoraran. Després se'n riuran de tu. Més tard, et combatran. I al final hauràs guanyat." Mahatma Gandhi

"Fins i tot el passat es pot canviar. Els historiadors no paren de demostrar-ho." Jean Paul Sartre

"Si vols saber el que una dona diu realment, mira-la, no l'escoltis." Oscar Wilde

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel." Maria Mercè Marçal

"Parlen molt de la bellesa de la certesa com si ignoressin la bellesa subtil del dubte. Creure és molt monòton, el dubte és apassionant." Oscar Wilde

"No feu cap guerra que no sigui per amor." Miguel Hernández

"Que la prudència no ens faça traïdors." Vicent Andrés Estellés

Si veieu algun error, corregiu-me. La fraseologia no és una ciència exacta. Josep Sancho

LES LLIGUES DEL BARÇA (I)

2010-05-20T06:30:00.000-07:00

La Lliga que el Barça acaba de guanyar ha estat la vintena de la seva història. N'ha guanyat moltes durant els últims anys, 10, la meitat, durant les dues dècades prodigioses que han anat del 1990 al 2010. Una lliga cada 2 anys, un 50%, que no està gents malament.
Per això, els que comencem a tenir memòria històrica i ha recordar coses durant els anys 90, ens podem considerar uns autèntics afortunats. Som la generació que sempre hem vist guanyar al nostre equip.

Però a Can Barça no sempre han passat anys de vaques grasses. Va començar bé, però, ja que es va adjudicar la primera competició de Lliga, la temporada 1928/29, a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, amb Josep Samitier com a jugador destacat. Fou Primo de Rivera el mateix dictador que havia clausurat el camp del Barça una anys abans.
La dècada republicana dels anys 30 no li va ser massa favorable, ja que no va ser fins als anys 40, ja sota el franquisme, que va repetir nous trioms, a les edicions 44/45, amb Samitier com a entrenador, i a les del 47/48 i 48/49, sota la presidència d'Agustí Montal. La següent dècada també fou bastant bona, amb dues Lligues guanyades dos anys consecutius, els 51/52, ja amb Antoni Ramallets a la porteria i Ladislau Kubala com a gran figura, que repetiren triomf a la 52/53, i fou recordat com el mític equip de les 5 copes. Més tard al anys 58/59 i 59/60, es repetí, amb Helenio Herrera a la banqueta, HH, i encara amb Kubala com a jugador. Com diu la llegenda, Kubala deixà petit el camp de les Corts, cosa que portà a pensar que s'havia de tenir un camp nou. Un Camp Nou digne dels grans jugadors.

AQUEST ANY TAMBÉ!

2010-05-17T06:15:00.000-07:00

El Barça va confirmar ahir la seva renovació del títol de campió de Lliga, cosa que s'anava anticipant i olorant des de feia temps, però que no es va materialitzar fins a la darrera jornada. I els seus números han estat de rècord: 99 -99!- punts, només 1 derrota -un mal dia el té qualsevol,- equip i porter menys golejat, pitxixi i vota d'or amb 34 -34!!- gols. Una temporada, la 2009/2010, amb quatre títols: les 2 Supercopes, el Mundial i aquesta Lliga, la 20a de la història.

El Madrid, ha registrat també, perquè no dir-ho, bons números, amb la famosa "pegada" i l'altaveu mediàtic de la meseta que ha passat del "canguelo" al "billarato" per acabar rendint-se a l'evidència. I l'evidència ha estat que, més enllà de tenir l'enginy d'inventar-se aquestes paraules, més enllà de llençar la casa per la finestra i gastar-se molts i molts milions d'euros en època de crisi, i més enllà d'aferrar-se als números, res de tot això ha servit de res.
Perquè més enllà de tot això, ha quedat la qualitat, que no és pot mesurar en xifres, però que no admet discussió. El bon joc, el fer-ho passar bé a la gent, l'espectacle, el futbol en estat pur, una forma de fer les coses i una identitat futbolística pròpia. A la Lliga de la quantitat, la que sortia als diaris en forma de taula classificatòria cada dilluns, ha sigut cosa de dos i s'ha decidit a l'últim moment. La de la qualitat estava ja adjudicada des del principi i ha tingut un sol amo. A veure si l'any que ve hi ha més emoció.

M'AGRADEN "ELS AMICS DE LES ARTS"

2010-05-13T06:46:00.000-07:00

La pàgina web d'Els Amics de les Arts, porta el sotstítol "Avançat al teu temps, digues que t'agraden Els Amics de les Arts". La cita, amb la dosi d'humor corresponent que sempre porten les seves lletres, és pura exageració. Però la veritat és que aquest grup novell ha representat una mica d'aire fresc dins de panorama musical català, que ja li calia. Ha estat, d'agluna manera, alguna cosa nova. La música, els estils, les tendències -com totes les arts a la vida- avancen quan surt algú fa alguna cosa diferent. El temps dirà si s'acaven avançant al nostre temps.
El seu últim disc, Bed & Breakfast, està ple de cançons, en les quals ens podem identificar fàcilment la gent de la nostra generació. Aquells i aquelles que vam néixer en els primers anys de la democràcia, que ens vam passar moltes hores davant la tele mirant dibuixos d'Akira Toriyama, i que hem vist com el Barça guanyava una copa darrera una altra. Aquells que ara, ja som una mica més grandets...
Ara ja me'n vaig una mica per les rames, però molts d'aquests temes surten reflexats a les cançons, com 4-3-3 o Untituled. Només volia dir que Els Amics de les Arts molen. Te'ls recomano. Em permeto la llicència d'avançar-me al meu temps: m'agraden Els Amics de les Arts.

La primera, i potser la cançó més bona del disc, és Jean-Luc:

"
Ens vam retrobar una nit d'estiu en un cicle especial de cinema francès a la fresca. El meu plan era tornar aviat però al final tot es va anar allargant i els dos vam decidir sortir de gresca. Se'ns va fer tard. Va dir: "No agafis pas el cotxe. Si vols et pots quedar, que al pis hi tinc quarto exprés per convidats".

"Et deixo aquí sobre un cobrellit perquè ara no però després fot rasca, ja veuràs. Si tens gana o vols aigua tu mateix pots fer com si fossis a casa".

La manera com va dir bona nit i va picar l'ullet era fàcilment mal interpetable. Vaig augurar una nit per a la posteritat, fer un cim, fer un vuit mil, fer quelcom difícilment igualable.

Però allà no passava res, només aquell silenci trencat pel meu somier. Potser no era el seu tipus, millor que no fes res. I en una paret al fons imprès en blanc i negre hi havia un pòster d'en Godard. Potser ell em podria dir-me perquè em ballava el cap.

Ai Jean-Luc!, ai Jean-Luc!, vull entendre-ho però no puc.

Ell va dir que en casos com aquests no es tracta de ser més guapo o més lleig sinó d'estar convençut de fer-ho. Jo vaig dir-li: "Ja, però si ara hi vaig i ella no vol després què? Després tot això acaba siguent un rotllo patatero".

Em va convidar a fumar i en un plano-seqüència una frase magistral "Una dona és una dona. No et preocupis, tant se val".

L'endemà vam esmorzar, ni tan sols vaig mirar-la i a l'hora de marxar ella em va fer un petó que encara no sé interpretar.

Ai Jean-Luc!, ai Jean-Luc!, vull entendre-ho però no puc. "

TORNEM-HI!

2010-05-11T07:39:00.000-07:00

Quan l'altre dia entrant al Google Chrome, vaig veure que el bloc no sortia com una de les pàgines inicials -les més utilitzades-, em va fer pensar que pot ser sí, que últimament ha quedat una mica deixat de banda. I si el teu propi bloc no surt com a una de les pàgines més vistes del teu ordinador personal, potser ja és per fer-s'ho mirar, o directament, per tancar la paradeta.
L'excusa és que se'ns ha girat feina. És l'excusa de sempre, però és veritat. Per això intentarem torna a esciure més sovint. Potser moltes de les entrades, com aquesta, passaran sense que ningú se les acabi llegint. Però si un fa les coses simplement perquè li agraden, i s'ho passa bé fent-ho, no costa res. La idea d'esciure és bàsicament, per a que algú s'ho llegeixi, i li arribi alguna cosa. Si algú no s'ho llegeix, quedarà com un diari personal. Llavors la part positiva -perquè sempre hi ha un got mig ple- és que un esciu per a ell mateix. No hi ha res com treballar per a tu mateix. I més si treballant t'ho passes bé. I pot ser, algú, com tu ara, s'ho estigui llegint :)
Per tot això, tornarem a esciure. Més sovint. Paraula.

NOVES LLETRES

2010-03-29T08:24:00.000-07:00

Les bones lletres no sempre han de venir dels escriptors de renom, dels poetes consagrats o dels rockstars. Les bones històries no necessàriament han de ser espectaculars. Diuen que no sempre s'ha d'escriure per impressionar, sinó més haviat per a arribar a la gent. Diuen també que el bon art no és complicat, sinó senzill. A vegades, la bona confitura, està al pot petit. Com Iturralde González, dels emmergents Estúpida Erikah:

"En Ramon ha sigut soci amb dret a seient des dels cinc anys

i l'Antònia sempre hi anava amb l'avi Miquel.

Han passat per Les Corts, el Camp Nou, han comprat una tele en color;

han menjat arròs cada dia esperant que els temps fossin millors.

Gelats a la Rambla i quan ella es despistava... ell apareixia amb un ram de flors.

Són dos joves que ja fa molt temps complien les seves noces d'or.

Un tramvia de tarda els tornava a casa desprès del futbol

els problemes de cor d'en Ramon van en taxi i costen un ronyó.

Però recorda petons i mirades en un embalat de Canet de Mar;

els gols d'en Kubala, piromusicals;

matins a l'església, mocadors al camp, i quan duien els nens, que ja s'han fet grans,

una lluna de mel vora el mar.

I a nostre Senyor li demana que se l'endugui a ella primer,

que ja es queda ell passant els dies més tristos.

I ara que amb suavitat la pren de la seva petita mà, es pregunta si ella també esta pensant:

- el millor de ser del Barça és ser-ho al teu costat.

Van a buscar els nets a l'escola, en Jordi i la jove treballen fins tard,

la Cristina a Dublín va marxar amb un pigat, després d'un estiu plegats.

Aquest Barça és de por i el Madrid punxa a Tenerife,

gol d'Iniesta, Obama, calçots, cava per tothom.

En Ramon és un fan d'en Puyal, d'en Xavi i la Norma Duval,

i l'Antònia plora la mort a la guerra del seu germà gran.

Però recorda el desig i rialles en un embalat de Canet de Mar,

quin home en Migueli, focs artificials.

Estrelles de cine, gronxadors al parc, i quan duien els nens, que ja s'han fet grans;

una lluna de mel vora el mar.

I a nostre Senyor li demana que s'endugui al seu home primer,

que ja es queda ella passant els dies més tristos.

Ara que em suavitat la pren de la seva petita mà, es pregunta si ell també esta pensant:

- el millor de ser del Barça és ser-ho al teu costat.

I tu i jo que som joves i ens queden uns anys

potser si és tonteria creure que també estas pensant...

que el millor de ser del Barça és ser-ho al teu costat."

LA MEMÒRIA ANÒNIMA

2010-02-24T11:02:00.000-08:00

L’altre dia la filla d’un represaliat m’explicava com el seu pare havia combatut a la guerra civil dins les files republicanes i com, una vegada acabada la guerra, va ser empresonat. Tot i que no sabia on. Ara, més de 70 anys després, estava buscant algun document que així ho acredités, i amb el que pogués aconseguir una reparació, tant moral com material, per part del govern espanyol. Mentre m’ho explicava, amb el sentiment que sempre acompanya el record pels éssers estimats, la seva neta, que no tenia més de set anys, ens va interrompre: “iaia, a ton pare el van tancar a la presó, no?”, “sí, fill meu, sí”. “I per què?” Les preguntes dels xiquets sempre són les més difícils de contestar. La dona, després de fer una pausa per reflexionar, li va contestar: “perquè eren dolents, filla”. Res més lluny de la realitat, només que “filla” volia dir “neta” i “dolents” volia dir contraris a la democràcia, o directament dictadors. Perquè empresonaren al seu pare per les seves idees i per lluitar al costat d’un exèrcit que defensava la legalitat democràtica amenaçada per un cop d’Estat militar. És lògic que si al seu moment patí la repressió governamental, pugue ara ser reparat, tot i que la reparació arribe tant i tant tard, després de la seva mort i ja cap als seus descendents. Com s’ha estat dient, si la dictadura va ser el silenci, la democràcia -que encara té molts de dèficits perquè encara ara l’estem construint- no pot representar l’oblit.

VIDES HUMANES

2010-02-01T07:47:00.000-08:00

Escoltant la ràdio, fullejant el diari, mirant la tele o navegant per internet es veuen catàstrofes humanitàries contínuament. A vegades es conten per desenes i centenars de morts. A vegades, per milers. Quasi cada setmana, es pot veure com es fa l'harakiri a la musulmana un suïcida de l'Iraq, l'Iran o el Pakistan i mata en un atemptat a uns quants compatriotes seus. La qual cosa només dona per a una columna petita al diari de torn i per una falca curteta a la ràdio. Quan això ha passat a occident, per exemple a Nova York, a Londres i a Madrid, ha agafat una força mediàtica màxima, que ha fet corre rius de tinta i ha durat setmanes, mesos i fins i tot anys. Es perquè als països rics una desgràcia així només passa molt de tant en tant i als països pobres pot ser el pa de cada dia? Es perquè l'occidentalisme dona més rellevància a allò que passa a occident que allò que passa "a la resta" del món? O pot ser perquè una vida humana de Kandahar no té el mateix valor que una de Washington?

Uns milers de morts del 3r món només són notícia de vertitat quan la cosa és tant espectacular com un terretrèmol a Haití o un tsunami a Indonèsia. La gran paradoxa arriba però a l'Àfrica, quan milions i milions de persones moren de fam i de SIDA contínuament. Però això, ni passa a la civilització, ni és espectacular, ni és notícia, perquè passa cada dia.

ENTRE PANTALLES

2010-01-18T08:37:00.000-08:00

L'altre de dia em vaig trobar en una situació curiosa que ja havia sentit anomenar: assegut al sofà de casa, en un primer pla, tenia la pantalla del mòbil a uns pocs centímetres de la vista, a un segon, la pantalla de l'ordinador, a una trentena de centímetres, i ja més al fons, a alguns metres, la pantalla de la tele. Com fent tres coses a la vegada sense acabar de fer-ne cap realment. Atrapat entre pantalles. Amb feines virtuals, amics virtuals, jocs virtuals, blocs virtuals. Perdem el món físic de vista? "Societat líquida", en diuen? Pot ser els nostres ulls, acostumats a mirar a centenars de metres enllà, s'estan acostumant ara a mirar en la curta, o molt curta, distància. Ja només veuen imatges de pantalles. Com en un món cada cop més virtual, però que tampoc deixa de ser real, sinó, pot ser, d'una altra realitat, d'una realitat diferent. Acabant d'esciure aquest post, em frego els ulls, la vista cansada.

MARCEL·LINISME A LES TERRES DE L'EBRE: ARA FA 100 ANYS, ARA EN FA 70

2009-12-27T05:02:00.000-08:00

Ara fa 100 anys, el 1909, Marcel·lí Domingo fou elegit regidor republicà a l’Ajuntament de Tortosa, fet que s’ha considerat com l’inici simbòlic de l’anomenat “marcel·linisme”, tal com proposà Xavier Pujadas al seu llibre Marcel·lí Domingo i el Marcel·linisme (1909-1939). Però tradicionalment, tant una cosa com l’altra, tant Marcel·lí com el marcel·linisme, han estat oblidats per la història i per la memòria. A destacar només publicacions com les de l’historiador Josep Sánchez, com Marcel·lí que torna, o del mateix marcel·linista Josep Subirats, com Marcel·lí Domingo, per ell mateix. Per això no és estrany que aquest centenari hagi passat sense massa pena ni glòria. A destacar aquest 2009 l’article del periodista Gustau Moreno, “Un segle de marcel·linisme”, publicat al diari a El Punt l’1 de juliol passat.

El republicanisme marcel·linista fou important a les nostres comarques perquè va aconseguir trencar l’hegemonia monàrquica i es consagrà com la força predominant a les Terres de l’Ebre amb l’arribada de la República el 1931. I ho va fer a la zona de Catalunya amb major predomini de les forces dinàstiques, portant una política de masses amb alguns elements de modernitat. Aquest canvi va ser inqüestionablement liderat pel mestre i escriptor Marcel·lí Domingo, tortosí d’adopció, però al mateix temps va comptar amb la imprescindible col·laboració més fidel dels advocats Ramon Nogués, de Móra d’Ebre, i Josep Berenguer; del comerciant Domènec Piñana, del botiguer Joan Benet o del metge Primitiu Sabaté, tots quatre de Tortosa. I al nostre poble d’Alcanar aquest moviment polític fou liderat per Trinitari Colell l’Espardenyaco i Antoni Valls de Palleta, que en van ser els màxims representants.

Ara fa 70 anys, el 1939, Marcel·lí Domingo moria enverinat a Tolosa de Llenguadoc en circumstàncies encara desconegudes just quan el bàndol republicà estava acabant de perdre la guerra civil. Tots els marcel·linistes de les Terres de l’Ebre i arreu quedaven marcats per un doble fet traumàtic: la pèrdua del seu cabdill polític però al mateix temps també la victòria franquista i la inauguració del seu règim de repressió i control. Va ser així com el marcel·linisme i els marcel·linistes de les Terres de l’Ebre es van anar diluint a poc a poc sota una llarga dictadura franquista.

SÓN ETERNS

2009-12-22T02:10:00.000-08:00

Aquell dia de maig que el Barça va guanyar la seva tercera Copa d'Europa, a la tarda, per fer temps abans del partit, vam anar al Museu del FC Barcelona, el que diuen el museu més visitat de Catalunya -sigue bo o dolent, motiu d'orgull per fer-so mirar, però això ja són figues d'un altre paner-. Vam vore la història del club, les 5 copes, la Copa d'Europa del 92 i al Champions del 06, les Recopes i les Copes de la UEFA, les Lligues i les Copes del Rei. Feia patxoca, motiu d'orgull.

Sembla que els museus són aquells llocs que formen part de la història, en que el temps no acaba de passar mai, que res canvia. Però en el cas del Barça, aquest 2009 no ha estat ben bé així: ha estat com en la tecnologia digital, que en poc temps tot canvia molt, que un s'ha d'actualitzar constantment, dia a dia, per no perdre's res. Si aquesta tarda tornés al Museu, ja no seria el que recordo. Hi hauria una Lliga de Campions més, hi hauria una Supercopa d'Europa més, hi hauria una Supercopa d'Espanya més, i hi hauria el Munidal de Clubs. I només ha passat mig any.

Però aquesta història no comença fa mig any, sinó l'estiu del 2008, quan Guardiola va agafar el timó del vaixell i el microfon i va prometre esforç, treball i persistència. El seu mestre Cruyff va dir als seus jugadors a Wembley, quan Guardiola n'era deixeble: "Sortiu i disfriteu". Guardiola va dir la seva versió al mundialet, si voleu millorada "Si perdeu, sereu els millors del món. Si guanyeu, sereu heterns." Paraula de Pep.

DE HOME A ARGELERS

2009-12-11T08:04:00.000-08:00

El plàning per ahir a la nit després de sopar era vore el documental que TV3 estrenava a tres quarts de dotze -sí, una mica tard-, Camp d'Argelers. Per fer temps, vam vore que el Canal 33 feia a les deu Home, dirigida per Yann Arthur-Bertrand. Tot i que la idea era vore'l sense acabar-lo, perquè ho feia a les 23.35h, la prioritat va acabar canviant, i vam acabar veient Home tot sencer, perquè va ser realment espectacular. Per les seves imatges aèries inèdites de més de cinquanta països, però sobretot per la visulaització de les tragèdies ecològiques i humanes que s'han produït durant els últims anys, sobretot els últims 50, quan s'ha modificat més el planeta que en els 200.000 anteriors. Perquè el 20% de la humanitat disposem del 80% dels recursos, i el 80 % de la gent s'ha de conformar amb el 20% que els queda. Com havíem planejat, tot i que una mica més tard, "Camp d'Argelers", amb algunes imatges inèdites, va explicar les terribles condicions que molts exiliats republicans van haver de passar en aquest camp de concentració. Tot i que, encara els va quedar forces per, quan passaven els avions per fer fotos, aixecar el puny.

HOPENAGHEN

2009-12-09T05:22:00.000-08:00

Des que l'home és home, i la dona és dona, s'ha tingut la concepció que la naturalesa era un tot del tot superior a l'ésser humà, contra el qual s'havia de lluitar per preservar l'espècie i millorar la seva qualitat de vida. És pensava així a la prehistòria, quan es va començar a dominar el foc, a domesticar animals i a fer agricultura, a l'edat antiga, quan es va començar a dominar la navegació pels mars, a l'edat mitjana, quan es va anar guanyant espai als boscos, tant misteriosos com interminables, o a l'edat moderna, al final de la qual va començar el procés d'industrialització que va portar a l'època contemporània.

És en aquesta revolució industrial, encetada des dels països occidentals i exportada a la resta del món, amb un protagonisme cada cop més acusat dels anomenats països emmergents, com la Xina o l'Índa, quan ha anat canviat aquesta concepció, hi cada cop més gent a deixat de creure que l'amenaçat era el planeta, i no l'home. Vam arribar així fins a Kioto. I arribem així fins a Hopenaghen, que és com s'ha batejat a la ciutat de l'esperança. Anant una mica més lluny en aquesta seqüència històrica, Greenpeace s'ha aventurat a la futorologia, amb una campanya publicitària en que es pot veure a dirigents polítics demanat perdó per no haver aturat el canvi climàtic a Copenahen 2009.

Esperem que no hagin de fer mai. Els nostres fills i nets, es preguntaran: "com van poder veure els nostres avantpassats els desastre i no van fer res per aturar-lo." I al final arribaria la paradòxa: l'amenaçat és, en el fons, la pròpia espècie humana, les futures generacions. Un cop desapareguts el humans, el planeta, a la llarga, s'acabaria regenerant. És sempre la pròpia espècie humana la que està en perill, l'única espècie que es podria acabar autoestingint.

DEL VOT FEMENÍ A LA DICTADURA

2009-11-21T15:21:00.000-08:00

Abans d'ahir, 19 de novembre, com tots els 19s de novembre, va fer anys que les dones van poder votar per primera vegada al nostre país. 76. Va ser a les eleccions legislatives de la República espanyola del 1933. El fet fou important, ja que fins llavors només podia votar el 50% dels adults. Les dones i els joves han estat, fins fa poc, els grans exclosos dels sufragis. Van guanyar les dretes, aquell 1933, que arrebataven el poder que les esquerres havien guanyar el 1931. Naixia així el mite que deia que les dones, més conservadores, votaven cap a la dreta. Mite desmentit tres anys més tard, quan, votant homes i dones, van tornar a guanyar les esquerres. I també aquell 1936, uns mesos més tard, arribaria el cop d'Estat que acabaria d'enderrocar el govern republicà i la Generalitat. 3 anys més tard Franco arribava definitivament al poder després de guanyar una sanguinària guerra civil, i si estaria durant quatre dècades. Llavors, les dones van tornar a perdre el dret a vot. I també els homes. I també els i les joves. Ahir 20 de novembre, com tots els 20s de novembre, va fer anys que va morir Franco, al llit. 34.

LA BATALLA DE L'EBRE (IV)

2009-11-14T12:33:00.000-08:00

Amb la mort de Franco el 1975 i amb l’inici del procés de transició política, es va elaborar un nou marc polític, i alhora, de retruc, una nova política de memòria que trencava amb la incautació del franquisme de la memòria de la guerra civil, que mai va acabar de tornar a la ciutadania. Però els derrotats el 1939 i els seus hereus, després de vàries dècades de repressió com a font de legitimitat política i històrica per part del franquisme, passaven, des d’aquell moment, a la renúncia de la seva memòria. L’atmosfera pactista i conciliadora de la Transició va eludir un autèntic debat i un consens real sobre el contingut de la memòria. Una situació entre l’”amnèsia col·lectiva” i el “tots van ser culpables” o “la guerra la van perdre tots”.

Va ser en aquest context quan s’entén que van haver de passar més de vint anys des de la mort de Franco per trobar les primeres accions de recuperació de la memòria històrica de la batalla. Una de les primeres accions es va produir el 1988 quan es va col·locar al poble antic de Corbera d’Ebre “La Bota”, una obra conceptual en forma de poema visual en record de “tots els combatents antifeixistes que van lluitar per les llibertats democràtiques i nacionals de Catalunya.” I el 19 de setembre de l’any següent es va inaugurar un dels monuments més significatius de la batalla: l’efectuat per l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41, organització formada pels soldats que van lluitar en ambdós bàndols. El van anomenar el Monument a la Pau, tot i que és conegut popularment com “El Dado”, amb la imatge d’un colom de la pau en la seva cara principal, en memòria de “tots els que varen combatre a la batalla de l’Ebre”. El monument es troba al mig d’un mirador habilitat que ofereix unes òptimes vistes del camp de batalla. Posteriorment, els anomenats “biberons” han acudit cada 25 de juliol per a commemorar la creuada del riu d’aquell mateix dia del 1938, a més de diversos actes commemoratius i d’homenatge, i trobades regionals anuals.

Un altre pas important es produí uns anys més tard. El poble antic de Corbera d’Ebre va ser destruït durant la batalla, i l’any 1993 la Generalitat el va declarar bé d’interès cultural de la categoria de lloc històric. La seva preservació ha permès actes posteriors, com els del 1998 en el seixantè aniversari de la batalla: durant el mes de juny es va inaugurar la rehabilitació de la plaça de l’església. Uns dies més tard, el 8 d’agost, es va erigir un monument expiatori a l’alt de los Aguts, a Mequinensa, en memòria de les víctimes de tots dos bàndols, de l’artista Javier Torres, en una cerimònia amb prop d’un miler de persones. La inscripció en aquest monument resulta significativa: “A tots els que van perdre, que van ser tots”.

En un sentit contrari és significatiu el monòlit de la roca de la serra de Pàndols que està situat als jardins del Parlament Provincial d’Ontario, a Toronto (Canadà), inaugurat el 1995 com a reconeixement dels brigadistes canadencs que van participar en la Guerra Civil. En paraules de José A. Zorrilla, excònsol d’Espanya a Toronto, “El peñasco que conmemora su gesta lo trajimos desde Gandesa donde estos chavales dieron la vida con tanto desprendimineto como coraje.” També durant els darrers anys, i en aquesta mateixa línia, s’han col·locat plaques commemoratives a molts municipis britànics. Tornant a les Terres de l’Ebre, el 2003 es va erigir un monument en memòria dels brigadistes internacionals a Marçà. I un altre a Corbera d’Ebre, on cinc columnes de ferro simbolitzen els continents des dels quals van venir aquest voluntaris, sent dissenyades per a reflectir el sol, la qual cosa les fa visibles des de les muntanyes on va tenir lloc la major part de la batalla. Els veterans brigadistes internacionals van visitar la zona durant el novembre del 2001, anant a diversos pobles, com la Bisbal de Falset i a la cova que va ser hospital durant la guerra de Santa Llúcia, on van inaugurar una placa descoberta amb la inscripció a la memòria dels que van lluitar a la batalla en defensa de la República.

Però, al costat d’aquests nous espais, què ha passat amb l’antiga simbologia franquista? La majoria dels monuments erigits durant la dictadura -exclusivament a la memòria dels seus morts- han sobreviscut fins a l’actualitat, no sense debats que els qüestionen, sobretot pel que respecta al monument a la batalla de l’Ebre erigit el 1966 a Tortosa. Tot i estar situat al mig del riu, d’ocupar un espai central i emblemàtic de la ciutat, de produir una forta impressió en els seus primers anys, precisament a causa d’aquesta quotidianitat s’ha anat passant, paradoxalment, a la progressiva invisibilitat i indiferència als ulls dels ciutadans. Al cotat d’això, un sector de l’opinió pública de la ciutat el considera un símbol d’identitat local de Tortosa. Aquí la defensa del patrimoni com un factor d’identitat local és un tema recurrent, tot i que alhora molt polèmic. Amb tot, és tracta del gran símbol del franquisme a la batalla de l’Ebre, que en un país democràtic fora bo que passés de l’espai públic a l’espai museístic.

Altres casos, com el monòlit franquista al Coll del Moro a Gandesa, han canviat totalment la seva fisonomia. Aquest monument, actualment, està totalment ple de pintades i insults a favor i en contra del feixisme. D’aquesta manera, tot i la seva supervivència, queda lluny avui dels seus propòsits de memòria dels seus dies inicials. Tot i això, encara es pot llegir la inscripció original, “La provincia de Tarragona. Al Caudillo de España.” D’aquesta manera, les terres de l’Ebre és una de les zones de Catalunya on està més present la simbologia franquista

Des dels anys 80, ha proliferat arreu de Catalunya l’estudi de la història local i la recuperació de la seva memòria històrica. Aquesta tasca s’ha realitzat principalment al voltant de dos grans temàtiques: el patrimoni industrial i la Guerra Civil. En aquesta última, la batalla de l’Ebre ocupa un espai protagonista. El juliol del 1998, coincidint amb el seixantè aniversari de la batalla, es va inaugurar a Gandesa el Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre, (CEBE). A més, aquest fet resulta important, per tractar-se del primer museu dedicat monogràficament a la batalla. L’abril del 2003 es va constituir el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE), amb l’objectiu de crear “un conjunt d’espais, tant tancats com a l’aire lliure, que permetin al visitant entendre, copsar i interpretar què va significar per al territori, per al país i per a tota la nostra societat la que va ser la batalla més llarga, ferotge i sagnant de tota la Guerra Civil espanyola”. El COMEBE, ha anat ampliant progressivament els seus espais, conformant una ruta cultural i turística única a l’Estat.

Així doncs, l’estat de la memòria ha anat evolucionant al llarg del temps, partint d’aquell traumàtic 1938. Per a Josep Sánchez Cervelló i Pere Clua Micola, “la vida socioeconòmica, cultural i política no es refé mai més de l’impacte de la batalla. La població a les dues comarques on hi hagué els combats disminuí un 15% durant la postguerra i continuà decreixent les dècades següents. La repressió il·limitada i l’hostilitat dels guanyadors envers els derrotats facilitaren l’emigració, fent créixer el ressentiment i la desesperança. També els milers i milers de projectils escampats, la ingent destrucció de vivendes, propietats i infraestructures, com s’exemplifica a Corbera d’Ebre, ajuden a entendre el perquè la Terra Alta i la Ribera d’Ebre són de les comarques que tenen una renda més baixa de Catalunya.” Sens dubte, a més de la guerra civil en general, fou el resultat de la presència de la batalla més dura de la guerra civil.

Amb tot, i tot i les reticències de molts sectors polítics i socials, la situació actual és d’una política de la memòria per a la batalla de l’Ebre que va en augment, afortunadament, amb nous museus, monuments i projectes de restauració dels antics, o documentals, com el recent estrentat La Batalla de la memòria del director ebrenc Mario Pons. De fet, en aquests primers anys del segle XXI les accions de recuperació han estat tantes que es fan innombrables aquí. A destacar, per damunt de tot, la creació de la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat, que ocupa bona part de la seva feina en la Batalla de l’Ebre, entenent-la com l’espai de memòria més important de tot Catalunya.

Amb tot, i a partir de les tesis de Pierre Nora, seguides, divulgades i matitzades per Stéphane Michonneau, en contra de la “memòria revelació”, la memòria és una (re)creació, un fenomen polític, social i cultural que es pot estudiar, un producte social i històricament produït per la societat en el present, on la història i la memòria s’oposen, per la qual cosa és possible constituir la memòria en objecte d’investigació històrica.

Acabant de celebrar el setantè aniversari de la batalla, caldria prioritzar, per damunt de tot, la memòria històrica com un recordatori a tots els éssers humans que hi van morir, des d’una perspectiva humanista, tenint en comte els elevats índexs d’analfabetisme del moment, la qual cosa implicava una elevada dosi d’arbitrarietat alhora d’elegir un bàndol en el qual situar-se, si no és que es feia simplement per sobreviure. Posteriorment, i des d’un punt de vista democràtic, seria bo de plantejar-la des d’una vessant del règim actual, reconeixent la memòria de tots aquells que van morir defensant la democràcia, formant la base de projectes educatius basats en la llibertat i la tolerància. Tant durant la República en general com durant la guerra en particular, hi ha haver una manca evident de cultura política democràtica general. Però el que resulta indubtable és la diferència democràtica entre dos projectes d’Estat i de país, la qual cosa no hauria de deixar indiferent al règim actual. De cara al desenvolupament del propi territori, utilitzar-la, després de fer-ho amb fins científics i històrics, museïtzant-lo, com a motor de desenvolupament cultural i turístic. Com han afirmat Gabriel Cardona i Juan Carlos Losada, si la batalla de l’Ebre va arrasar aquestes terres, és de justícia que la seva memòria els ajudi en el futur. Finalment, i per damunt de tot, la memòria pot arribar a ser, i ha de ser-ho, també un element de democratització, de trobada i de pluralisme.

Fonts documentals: Entrevista a Benjamí Prades Tomàs, membre de la 3 Divisió, 33 Brigada Mixta, 134 Batalló i de l’Arupació de Supervivents de la Lleva del Biberó – 41, Alcanar, desembre de 2006; Josep SÁNCHEZ CERVELLÓ, Pere CLUA MICOLA, La batalla de l’Ebre: Un riu de sang, Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, Gandesa, 2005; Edmon CASTELL, Lluís FALCÓ, Xavier HERNÀNDEZ, Oriol JUNQUERAS, Joan Carles LUQUE, Joan SANTACANA, La Batalla de l’Ebre. Història, paisatge, patrimoni, Pòrtic, Barcelona, 1999; BESOLÍ, D. GESALÍ, X. HERNÁNDEZ, D. ÍÑIGUEZ, J.C. LUQUE, Ebro 1938, Inédita Editores, Barcelona, 2004; Estanislau TORRES, Indrets i camins de la batalla de l’Ebre, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1990; Stéphane MICHONNEAU, Barcelona: memòria i identitat. Monuments, commemoracions i mites, Eumo, Vic, 2001; Carlos FORCADELL, Gonzalo PASAMAR, Ignacio PEIRÓ, Alberto SABIO, Rafael VALLS (ed.), Usos de la Historia y políticas de la memoria, Prensas Universitarias de Zaragoza, Zaragoza, 2004; Identitat local i gestió de la memòria. Barcelona, 28 i 29 de novembre de 2003. Actes del VII Congrés d’Història Local de Catalunya, L’Avenç, Barcelona, 2004.

LA BATALLA DE L'EBRE (III)

2009-11-09T07:05:00.000-08:00

MEMÒRIA HISTÒRICA I USOS DEL PASSAT

Dins del trauma col·lectiu que va suposar la guerra civil, l’impacte de la Batalla de l’Ebre va ser molt important i va generar un dels sentiments més profunds de memòria. No va ser una batalla més: va transcendir les coordenades pròpies per a convertir-se en un mite, del qual es van apropiar tant els vencedors com els vençuts. Va ser així com la memòria de la batalla va fer col·lisionar les memòries col·lectives, la de la cultura de govern versus cultura d’oposició, la de la memòria dels vencedors versus memòria dels vençuts.

En general, en una postguerra, i més si és una postguerra civil, els vencedors no es conformen només amb la mort física dels seus rivals o amb el seu exili. Procuren, a més, esborrar la seva memòria, mitjançant la força de l’aparell repressiu, propagandístic o educatiu, i forcen l’oblit dels que se’n van i el silenci dels que es van quedar. D’aquesta manera, la memòria del vençuts durant pel franquisme es va fer present a l’estranger, en el seu exili particular i simbòlic, en novel·les com Sota el volcà (1941) de Malcom Lowry, en pel·lícules com Centra i diamants (1958) d’Andrzej Wajda, en cançons com El paso del Ebro i Ay, Carmela, que van ser editades durant els anys seixanta per cantants nord-americans com Pete Seeger, Paul Robeson o Woody Guthrie, els quals van transformar la batalla de l’Ebre en un mite de la resistència antifeixista. Aquest últim va ser perseguit als Estats Units durant la guerra freda, tot i que durant els últims anys s’ha recuperat la seva figura.

A l’interior, la seva memòria va quedar reduïda en espais del tot marginals i anònims. Resulta curiós i anecdòtic, però al mateix temps molt interessant i revelador, el monument erigit el mateix 1938 per membres de la XV Brigada Internacional a la Vall Closa en memòria dels seus companys vençuts, enmig de la Serra de Pàndols, fet amb una petita piràmide de tres escalons de ciment. Tot i que els monuments erigits pels republicans durant la guerra foren quasi bé tots destruïts, en el cor d’aquesta serralada, el monument va aconseguir sobreviure al franquisme fins a l’actualitat, fins ha ser restaurat i on s’hi poden apreciar la inscripció del nom dels homenatjats i de la consigna “triomfarem”. El director britànic David Leach va fer una pel·lícula documental sobre aquest monument l’any 2000. Certament, tota una metàfora de la situació política, i on es fa evident un espai de memòria d’absoluta marginalitat, en mig del predomini absolut i incompatible per definició de la memòria franquista fins al final del règim. Uns quilòmetres més enllà, en molts camps de conreu que van ser escenari dels enfrontaments, es van enterrar soldats republicans, com a l’hort de Cardoneta a Móra d’Ebre, on el seu propietari no hi va conrear durant els anys de la dictadura per respecte a la seva memòria, o en un camp de garrofers propers de Benifallet, on una placa recorda “a la memoire de Marcel Savoïa de la XVIe Brigade “La Marseillaise”, tombe pour la liberte sur le front de l’Ebro 1916-1938. A.V.E.R. Cogolin (Var) France 1987.”

Fonts documentals: Santi VILA, Elogi de la memòria. Records, silencis, oblits i reinvencions, Edicions 3 i 4, València, 2005; Edmon CASTELL, Lluís FALCÓ, Xavier HERNÀNDEZ, Oriol JUNQUERAS, Joan Carles LUQUE, Joan SANTACANA, La Batalla de l’Ebre. Història, paisatge, patrimoni, Pòrtic, Barcelona, 1999; A. BESOLÍ, D. GESALÍ, X. HERNÁNDEZ, D. ÍÑIGUEZ, J.C. LUQUE, Ebro 1938, Inédita Editores, Barcelona, 2005.

CASTANYES, NO CARABASSES

2009-11-04T05:08:00.001-08:00

Des de ja fa uns anys, hi ha un intent de canviar la festa de la Castanyada per la de Halloween. Alguns sectors, mediàtics i empresarials sobretot, han emprés una campanya i han anat convencent gent per disfressar-se, buidar carabasses i omplir-les amb espelmes la nit del 31 d'octubre. Però aquí -i ja ho feien els nostres pares i els nostres iaios-, sempre hem menjat castanyes i moniatos i em begut vi dolç. La cultura popular resisteix i resistirà! Cada cop estem més cansats d'importar coses dels Estats Units i del món anglosaxó. Globalitzem, però conservem les tradicions populars.

I AL FINAL, LA GENT VA SORTIR AL CARRER

2009-11-02T06:19:00.000-08:00

Dissabte al migdia, més de 20.000 ebrencs i ebrenques es va manifestar a Tortosa contra el tancament de Learn a Roquetes, amb el lema "Volem indústria. Volem treball. No als tancaments." A ningú se li escapa que aquest fet conjuntural, tot i que del tot significatiu, és només un més dins d'un context d'unes comarques que cada dia pareix més evident que han estat deixades a la mà de Déu. A la terra de l'Ebre el procés d'industrialització va passar, però va passar de llarg. Unes hores més tard, a les 5 de la tarda, més d'un miler de persones vam sortir al carrer a Barcelona sota el lema "El clima no està en venda", el cap de setmana que donava el tret de sortida a les reunions a la capital catalana on 4.000 experts debaten la situació climàtica mundial abans de la cimera de Copenhagen. I uns centenars de quilòmetres al sud, a València, més de 70.000 persones es van reunir, convocades pel Facebook i el correu electrònic, per dir "No a la corrupció. Camps dimissió."

PAU ALABAJOS A LA CISTERNA DEL VALL

2009-10-26T07:20:00.000-07:00

La Cisterna del Vall d'Alcanar és un lloc especial. Va ser (re)descoberta als anys 90, quan es va enderrocar l'Ajuntament vell per construir-hi el nou. Només baixar-hi, la seva olor plena de frescor recorda a la dels temples i els llocs sagrats. No deu ser per casualitat, que s'hi fan casaments civils. Es com si encara fes la olor de la frescor de l'aigua, quan s'hi acumualva. L'aigua que a la nostra terra -com a totes les terres- ha estat i continua sent vida. L'aigua amb la que regaven els nostres pagesos avantpassats.

Dissabte per la tarda fèiem el correllengua d'Alcanar, organitzat per Lo Casal Aixumara. Vam escoltar com havíem de conservar el nostre dialecte de la nostra terra, sense castellanitzacions, però també sense estandaritzacions més pròpies de la Catalunya central que de les Terres de l'Ebre, on encara contem en "dèsset", "dívuit", "denou", fins a "lo rader" número i "minjem" "catxels" i "abadejo". Tot i que haguem perdut paraules tant boniques com la d'"aixumara", que des de Lo Casal volem recordar.

Vam sopar "pa en tomaca" i embotits i vam escoltar al jove cantautor de Torrent (l'Horta de València) Pau Alabajos, acompanyat de la violinista Laura Navarro. Van recitar poemes i van tocar i van explicar els significat de les seves cançons, amb clares inspiracions fusterianes i referències del món de la cançó, arriban als 50 anys d'"Al Vent" de Raimon. Al final li vam comprar, i ens va signar, "Teoria del cas", el seu últim disc. Un dels poemes musicats va ser "Comptat i debatut":

"Comptat i debatut

Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols,

amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.

País de paisatge hipotecat,

venut a la divina providència:

som hereus irresponsables i curts de mires.

País que fuig de la lectura,

no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.

País que aspira a sucursal,

sanament regionalista,

educadament dòcil,

infinitament alienat.

País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa,

que assumeixen el rol indigne d’engranatge,

que demanen permís per anar al lavabo

i no senten vergonya.

País de complexos i tergiversacions,

capital de la censura i de la manipulació mediàtica.

País de l’enveja i l’auto-odi,

que nega i neutralitza però no basteix,

que protesta flèbilment des de la barrera.

País amnèsic, desmemoriat,

que amaga la història en les profunditats de l’armari.

País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc:

retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.

País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular,

governants que són titelles dels empresaris,

amos i senyors de la pompa i l’ostentació.

País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.

País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes,

taxistes furibunds i altres bestioles de Déu."

CANTAUTORS: PAU ALABAJOS

2009-10-19T07:02:00.000-07:00

Vam créixer escoltant a casa nostra cantautors com Lluís Llach, Raimon o Ovidi Montllor en cintes de cassette dels nostres pares. I ho vam fer als 90, bastants anys més tard d'aquells anys 60 en que per les Amèriques havien començat a sonar amb força cantautors com Bob Dylan o Víctor Jara. Ara, acabant la primera dècada 2000, ja som més granets quan escoltem a Feliu Ventura, Cesc Freixas o Pau Alabajos. Amb tot, 40 anys més tard, el missatge del cantautor continua sent el mateix, entre l'esperança i l'enyorança del rebel. Dissabte a les 9 vorem a Pau Alabajos amb Lo Casal Aixumara a la cisterna del Vall d'Alcanar. "En companyia d'abisme."

100 ANYS DE L'EXECUCIÓ DE FERRER i GUÀRDIA

2009-10-14T05:12:00.000-07:00

Ahir 13 d'octubre a les 9 del matí va fer 100 anys de l'execució al castell de Montjuïc del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat de ser el principal responsable dels fets de la Setmana Tràgica, ocorreguts el juliol d'aquell 1909. Tot i que es va tractar fonamentalment d'una revolta espontània i sense cap lideratge polític, Ferrer fou jutjat en un procés ple d'irregularitats i amb una campanya europea que denuncià la injustícia del cas.

Aquesta campanya en defensa de Ferrer i Guàrdia es va deure al reconeixement que havia obtingut a nivell internacional com a fundador de l'Escola Moderna. En uns inicis del segle XX on l'educació era un monopoli exclusiu de l'Església catòlica, Ferrer pregonitzava, en front de la separació per sexes, la coeducació de xiquets i xiquetes -i fins i tot de classes socials-; en front de la memorització pregunta-resposta, la racionalitat; enfront de l'ensenyament religiós, el cientifisme. Són sens dubte fonaments de l'escola del segle XXI i que van marcar la vida, i també la mort, de Francesc Ferrer i Guàrdia.

SALAMANCA (l'arxiu: els "papers")

2009-10-08T06:03:00.000-07:00

Durant la guerra civil (1936-1939), Franco va elavorar a Salamanca un servei d'informació i documentació que li va servir per a controlar, reprimir, depurar i executar els republicans, socialistes, comunistes, anarquistes, sindicalistes o maçons que s'havien oposat al cop d'Estat militar i a l'establiment del règim franquista.

No va ser fins a la mort del dictador i l'inici del procés de transició, que aquest fons va passar a ser de consulta pública, com a "Sección Guerra Civil" de l'Archivo Histórico Nacional. Anomenat posteriorment Archivo General de la Guerra Civil Española, ha anat evolucionant el seu nom fins a fer-se dir actualment Centro Documental de la Memória Histórica.

I es precisament en aquest context, de normalització democràtica, que el govern de Catalunya, amb un ampli suport de la societat civil catalana i de la comunitat historiogràfica, va reclamar la devolució del que s'ha acabat denominant "papers" de Salamanca. Cosa que s'ha fet en part a partir de la llei de restitució dels "papers" en algunes remeses de caixes i que es continuarà fent durant l'any 2010. I cosa que ha aixecat, més enllà dels arguments tècnics i documentals que cadascuna de les dues parts afectades legítimament poden posar al damunt de la taula, el discurs catalanofòbic de fons impulsat des de sectors polítics, enpaçalats per l'alcalde de la ciutat sota el lema "por la unidad del archivo", i de sectos mediàtics, com la Gaceta de Salamanca, que publicava en portada un dia de mitjants setembre -no puc adjuntar la referència perquè a l'hemeroteca d'aquest diari només es pot vore des de 6 dies abans-:"Investigadores catalanes manejan a su antojo los fondos del archivo." I és fonamentalment un discurs catalanofòbic perquè, si hi ha documentació d'aquest fons que ha d'anar a parar a Madrid, per exmple, no és motiu de portades de diaris, ni de campanyes mediàtiques ni polítiques, ni de difamacions ni de calúmnies.

El tema de fons és aquí com entren uns documents a un arxiu. Si ho fan mitjançant una donació, familiar per exemple; si ho fan mitjançant una compra-venda, si ho fan per un traspàs administratiu o institucional o si ho fan, com és el cas, mitjançant un expoli. És a dir, que, per exemple, un grup de militars, que han fet un cop d'Estat contra un govern democràtic, han entrat tirant la porta a terra a cases particulars, casals, ateneus, centres, seus de sindicats, de partits polítics i d'institucions públiques, i hi han agafat tot tipus de documentació, com ara cartes, telegrames, carnets d'afiliació, actes o estatuts. En aquest cas, sembla lògic, i sobretot democràtic, que els seus legítims propietaris, puguin recuperar el que els pertanyia i els fou arrebatat. Com també sembla igulament lògic que, en cas que no hi hagi cap sol·licitud de reclamació, puguin romandre a l'Arxiu on estan.

SALAMANCA (la gent)

2009-09-26T05:40:00.000-07:00

Només per a un sector molt minoritari de gent de Salamanca un català és una cosa extranya, aliena, com d'un altre planeta. I més si és un català que està allà per anar a l'arxiu de la guerra civil, llavors pot ser fins i tot perillòs. Sense coneixe'l de res, li poden preguntar que pensa de l'Estatut, del finançamant, i evidentment del trasllat dels "papers" a Catalunya.
Però per això mateix, com que es tracta només una minoria, la major part de la gent tracten a un català a Salamanca d'una manera normal, com tractarien a un surcorerà, a un senegalès o un moscovita, o als nombrosos estudiants estrangers que hi estan. Per això, no el jutgen pel lloc on ha nascut, sinó pel que diu i pel que fa. Per això també, alguns fins i tot el reben amb un somriure als llavis, amb una mirada oberta, sincera i hospitalària.
Però el català a Salamanca també es troba catalans -els hagués trobat també si hagués anat a Corea, al Senegal o a Moscou-. Se'n troba al pis que comparteix, investigant a l'arxiu i se'n troba treballant-hi, d'arxivers. Per tot això el català a Salamanca s'hi troba molt bé, perquè la catalanofòbia -que existeix- és només d'uns quants.

SALAMANCA (la ciutat)

2009-09-19T07:56:00.000-07:00

Salamanca és ciutat Patrimoni de la Humanitat. Té el privilegi de tenir la universitat més antiga d'Espanya, fundada el 1218 i la primera d'Europa que va obtenir el títol d'Universitat. Per això és cèlebre la frase castellana: "Quien quiera saber, que vaya a Salamanca." Destaca també per ser una ciutat amb dues catedrals, la nova -començada al XVI i acabada al XVIII- i la vella -del segle XII-, construida la primera just al costat de la segona, per la qual cosa costa distingir-ne la frontera. La distància de temps des que van començar la primera fins que van acabar la segona va acabar sent tant gran, que se'n poden resseguir els diferents estils arquitectònics. Però Salamanca és, per sobre de tot, una ciutat de convents, capelles, esglésies, col·legis i ermites, palaus i torres, edificis universitaris... i arxius (d'això ja en parlarem un altre dia). Però entre aquesta ciutat antiga d'edificis antiquíssims i religiosos, s'hi pot trobar la famosa granota -que explica la llegenda que han de trobar tots els estudians que volen aprovar-, un sorprenent astronauta, entre sants i bisbes, esculpit sobre una de les portes de la catedral nova, i fins i tot un home masturbant-se, al "Patio de Escuelas". Em deixava la Plaza Mayor, pot ser un dels racons més bonics de la ciutat i de la que els salmantins i salmantines n'estan més orgullosos.

GUARDA (PORTUGAL)

2009-09-13T05:50:00.000-07:00

Diuen els portuguesos que Guarda és la ciutat més alta del seu país, tot i que no està situada a molt més d'un miler de metres d'altitud, però Portugal és un país baixet. Amb poc més de 30.000 habitants, Guarda és també la capital de Las Beiras. A poques desenes de quilòmetres de la frontera espanyola, comparteix amb els seus veïns castellans haver estat tradicionalment una terra de frontera, amb muralles i castells, "os castelos de fronteira". També n'hi han a Ciudad Rodrigo, ja a la meseta espanyola, o a Ávila, esplèndides, molt més aprop de Madrid.
A destacar que es pot fer aquest ruta, de Madrid a Portugal, per molt bones autovies. I noves, moltes de trinca. I rectes, de bon conduir. I amb poc trànsit i sense massa camions, quasi es poden comptar amb els dits de les mans. I gratuïtes, evidentment -això sembla tant obvi que no cal ni dir-ho-.
Però tampoc no cal acabar fent cap comparació, perquè les comparacions, com diu el tòpic, sempre acaben resultant odioses. Sense comparacions, és molt bonica Castella, i és molt bonic Portugal.

TANCAT PER VACANCES

2009-07-28T08:15:00.000-07:00

Baixem la reixa. Tanquem la paradeta. A partir d'avui fem un parèntesis per vacances. De quan en quan fa falta anar amb una marxa curta. Com deia l'escriptor nordamericà John Ernst Steinbeck "l'art de descansar és una part de l'art de treballar." Tornem al setembre amb les piles carregades! Bon estiu!

DILLUNS DE GUERRA

2009-07-20T08:41:00.000-07:00

Aquest cap de setmana feia anys el cop de d'Estat que inicià la guerra civil el 1936. Es commemorava el 73è aniversari. Així, el 75è aniversari serà d'aquí a dos anys, el 2011. Però l'efemèride és que aquest any coincidia en els dies. El divendres 17 per la tarda una part de l'exèrcit -no tot l'exèrcit, i molt menys no només Franco, com es diu molt sovint- es va alçar en armes a Melilla. El dissabte 18 el cop es va estendre per diverses regions militars, i el domenge 19 encara es lluitava per molts pobles i ciutats. A Catalunya el cap va fracassar, però a moltes altres zones de la República els sublevats es van fer amb el poder. Per tant, fracàs del cop, però també fracàs del contracop. Resultat: guerra civil de tres anys. El dilluns 20 de juliol, tal dia com avui, ja èrem en guerra.

SER JOAN FUSTER

2009-07-01T09:40:00.000-07:00

Ahir a la nit, la primera nit de juliol, una d'aquestes nits extremadament caluroses d'estiu, sentiem per la finestra, en la distància, els ecos del conert d'U2 al Camp Nou. A la tele, repetien el 2 a 6 del Barça al Bernabéu, i tot i que sempre és un plaer vore i recordar un partit així, vam acabar veient al Canal 33 el documental Ser Joan Fuster. Crec que la nostra generació, que som prou joves per no recordar-lo en vida, hem sentit parlar d'aquest destacat personatge, sens dubte un dels grans intel·lectuals catalans del segle XX, però no se'ns han explicat moltes coses. Joan Fuster (1922-1992) fou, a més de crític literari, assagista o poeta, historiador. I segons historiadors destacats com Josep Fontana -que també participava i donava la seva opinió sobre el personatge al documental-, sense forma part de l'academicisme universitari convencional, Fuster va fer també aportacions interessants a la historiografia. Sens dubte, un dels seus llibres més destacats va ser l'assaig històric Nosaltres, els valencians. Crec que, al costat de fets molt importants com aquests i d'altres, Fuster és un d'aquells personatges que animen a continuant endavant, per exemple a escriure en un petit i modest bloc com aquest. El documenal, amb aportacions de diversos especialistes de diferents camps de les ciències socials, i fins i tot del propi protagonista, narrava també la seva vida, que va passar a la seva Sueca natal. Com en aquelles coses que hom ja sap que estan escrites tot i que desitja que no arriben al final per a que no s'acaben mai, va acabar morint l'any 1992. Per la mateixa regla de tres, tot i que el consol fos poc, el Barça va tornar a guanyar 2 a 6 al Bernabeu. I al final, ja no se sentien els U2 per la finestra.

PER UNA BANCA ÈTICA

2009-06-27T02:39:00.000-07:00

Aquest passat dilluns el diari El Punt publicava una entrevista a Joan Antoni Melé, director de Triodos Bank a Catalunya. El títol destacat era "les empreses han de tenir sentit", és a dir "que incorporin els sentits, valors, sostenivilitat, respecte als altres... Si això ho ajuntes amb l'eficiència, tindràs beneficis." Aquí la clau de volta és que "s'ha fet empresa sense sentit perquè l'empresa només s'ha fet per guanyar diners", per això "el benefici no ha de ser l'objectiu sinó que ha de ser el resultat."

En temps de crisi profunda produida per l'especulació, sobretot immobiliària, però també financera, hom es qüestiona què fan els nostres diners en aquests mateixos bancs o caixes que ens han portat a la ruïna mentre veu créixer amb més força que mai l'anomenada banca ètica. En realitat, Triodos va néixer ja a Holanda el 1971, però també són cada cop més coneguts Oikocredit Catalunya, Coop 57 Sccl, o el Projecte FIARE. No és tracta de fer caritat, sinó de combinar els beneficis econòmics amb els beneficis socials, finançant empreses amb responsabiliats socials i medioambientals. Si hi ha especulació, almenys que no sigui feta amb els nostres diners.

De vacances a Sète (amb memòria)

2009-06-15T07:53:00.000-07:00

Hem estat uns dies de vacances a Sète, població costanera mitjana del Llenguadoc. Terra de bons vins i, just al costat de l'Etang de Thau, de bo i econòmic marisc, especialment ostres. Hem aprofitat per visitar també la ciutat gran que hi havia a la vora, Montpetller, i la Camarga, el delta del riu Roine. Que consti aquí que és millor el de l'Ebre. Ha estat un viatge curt però intens.

Tot i que la intenció de l'escapada era desconectar de tot, creuant la frontera per la Jonquera, no vaig poder d'estar-me de pensar que, ara fa 70 anys, milers de vençuts de la guerra civil van fer la mateix viatge en cotxe, en camió, en carro o a peu, per la carretera o pel mig de les muntanyes. Morts de fam i morts del fred, aquell hivern del 1939. Molts sense saber quin era el seu destí ni quan tornarien. Molts no hi van tornar mai. Alguns van anar també a parar a Sète. Sort que nosaltres, 70 anys més tard, hi hem anat de vacances.

For those about to rock (we salute you)

2009-06-08T06:37:00.000-07:00

Mentre ahir diumenge dia d'eleccions europees moltes urnes es quedaven buides de vots, els AC/DC omplien l'Estadi Olímpic de Monjuïc. Angus Young va fer realitat la frase que els vells rockers mai moren. Als seus 54 anys, fent solos impossibles amb la seva guitarra ens va fer cansar als joves d'aplaudir. AD/DC en estat pur. El colofó final el va marcar el cantant Brian Johnson, que va cantar les últimes cançons amb la samarreta del Barça. For those about to rock (we salute you)!

A falta encara dels vídeos d'ahir a Monjuïc, us deixo el Highway to hell del 31 de març passat al Sant Jordi: